i ho feies de una manera tan peculiar que omplies el teu voltant de felicitat, i jo m'alegrava i reia amb tu i tot era de color rossa i roig. La teua alegria, les teues ganes de viure.
M'has inculcat a l'ànima un pensament, la borrosa divagació de que les casualitats no existixen, me’n vaig donar compte quan vaig trobar a la taula de la teua habitació la mateixa pel•lícula de la qual et parlava minuts abans –el cielo gira-, com transportada allà per una força invisible.
Errantment, caminàrem per la meua València, una de tantes, aquella que vull mostrar-te, que vull regalar-te a canvi de que em seguisques mirant des d'eixes peixeres de llum i colors que hom humilment anomena ulls.
Ens vam perdre pels carrers que automàticament apareixien davant nostre: de la mare vella, de cavallers, juristes, catalans, l'ateneu llibertari i, de cop i volta al creuar per un estret i angost carrer, fosc i amb un cel finit de cordes i ciment, ens trobem amb una flor que desprenia vida i força, un reflex de la duresa de l’existència i alhora de la seua bellesa, dels seus aromes i colors agradables, tot i la dura realitat de l’objectivitat física.
I tornàrem sota la lluna divagant sobre els nostres mons i de com els canviaríem quan puguèrem.
On estaràs ara, perpètua etrusca?
