Els dijous al Cabanyal.

Hui és dijous i com cada dijous al Cabanyal han tornar a alçar-se tendals, cobertes, comerços, els vius crits d'aquella gitana han tornat a omplir el barri de dalt a baix mentre dues avies passaven de manera lentíssima per la porta del mercat. Els colors impregnaven les façanes de les cases, verds, liles, morats, ocres i la vida era un carrer amb camions i nuvis, i xiquets i llençols estesos dels balcons.
Al meu costat algú parlava de Thailandia Thailandia? Tú no has estado nunca en Thailandia, no digas mentiras! i jo gaudia de l'aroma del cafè cremat que a la meua taula esperava el meu primer glop del dia i junt a mi un ram de roses que no he pogut resistir comprar, no se per a qui.

Pel maig era pel maig
quan apreta la calor
quan van els enamorats
a la busca del seu amor

ai

Aquests matins que no haurien d'acabar mai.

1914, Alemanya.

Ella sabia molt bé, estava convençudíssima, de que eixe seria l'últim cop que el veuria. Tot i fer un fred que et gelava els ossos l'andana de l'estació d'aquella petita ciutat alemanya de Locknitz estava plena de gom a gom, l'ocasió no era per a menys. Centenar d'homes, la majoria molt joves, s'amuntegaven allà esperant l'arribada d'un tren que ja es feia sentir des de l'horitzó amb eixe traca-traca-traca que el caracteritzava. Un traca-traca que ara sonava a mort, a un destí incert als camps de batalla d'Europa. Tanmateix tots aquell homes, sobretot els joves, estranyament estaven alegres, feliços, combatius, al menys exteriorment, pensaven que anaven a lluitar per una pàtria que li ho havia de donar tot, contra uns enemics que no tenien ni ulls per a mirar-los, ni llavis per a besar-los, simples estrangers que sols volien el seu mal i el del seu país, perquè si ells encara no tenia tots eixos luxes que la nova llei del capitalisme els prometia, sens dubte era culpa d'aquells estrangers.

I allà, entre tots, estava ell, amb eixes botes que semblaven noves, ben lustrades, el seu fusell de fred metall amb el qual pensava defensar la seua pàtria de nosabiamoltbéqui i, sobretot, eixe uniform verd caqui, verd fosc, verd clar, verde que te quiero verde, eixe uniform que el feia semblar tan ben plantat i que estava coronat per una rosella que ella acabava de col·locar-li, amb un fermall a la butxaca que tenia més a prop del pit, just abans de donar-li l'últim petó. Ella sabia molt bé que eixe seria l'últim cop que el veuria. A ell també se li passava eixa idea pel cap (per això després, a les fredes nits de fang i sang a les trinxeres, recordaria eixe petó), tanmateix, marxava alegre i combatiu cap a una guerra que, tard o d'hora, descobriria que no defensava cap pàtria, tan sols les butxaques de aquells que es miraven al diari les fotos dels homes morts al front des de les seues acomodades butaques a Berlín. Però, mentrestant, marxava alegre i combatiu, tot i sabent que segurament no tornaria a veure-la.

La nit anterior a Locknitz seria difícil d'oblidar. Mai tantes parelles s'havien estimat tant a eixa ciutat.

La invisible.

Asdrúbal era conegut amb el malnom de "Heliké", paraula grega que significa "El bell". Gendre d'un dels més importants generals cartaginesos, Amilcar Barca, pare d'aquell que creuaria els Alps i amenaçaria la mateixa Roma. Al morir Amilcar a l'any 228 Asdrúbal va ocupar el seu càrrec, gaudia del do de la paraula i amb les seues dotes diplomàtiques va estendre els dominis de Cartago fins a més enllà del riu Thader. Inclús va fundar la que seria capital cartaginesa a la península Ibèrica: Qart Hadasth, Cartago Nova.

Asdrúbal tenia una dona, d'ella ni tan sols el nom es coneix.

Franki, va per tu.

Igual que a Barcelona, a València també tenim una presó Model, però aquesta ara roman abandonada a prop del riu. A ella ja no hi acudixen les mares que feia uns anys baixaven dels autobusos plens de pols que arribaven, segons Estellés, a la plaça de Sant Agustí "plens de pols de Gandia o Paterna".

Jo a vegades passe per davant de l'estructura, ara abandonada i a l'espera de ser reformada i transformada en conjunt administratiu i se'm gela la sang, de certa manera em captiva. No puc deixar de pensar en tot el que es va haver de patir als seus corredors, a les seues cel·les. Quan mire les garites, encara amenaçadores, no puc deixar de pensar en els somnis de llibertat que es colarien cada nit per les petites finestres duts pel vent directament des de les finestres de les amants, mares, amics, dels que allà dins romanien segrestats per l'Estat.

Tot això ara pot sonar anacrònic, tristos records d'un temps passat que la democràcia s'ha encarregat de relegar als llibres d'història, però hui he tornat de classe i m'he trobat amb la notícia: El Franki de Terrassa ha entrat a la Model de Barcelona. El seu delicte? Injuriar una bandera. Al Franki l'han condemnat a gairebé tres anys de presó, materialitzant així els temors que des de feia anys sobrevolaven a la seua família, als seus companys i companyes.
La policia ja s'ha encarregat de carregar contra la gent que, als carrers que envolten la Model, havien arribat de manera espontània.

Ahir llegia a Galeano al seu últim llibre:
En algun lecho del golfo de Corintio, una mujer contempla, a la luz del fuego, el perfil de su amante dormido.
En la pared se refleja la sombra.
El amante, que yace a su lado, se irá. Al amanecer se irá a la guerra, se irá a la muerte. Y también la sombra, su compañera de viaje, se irá con él y con él morirá.
Es noche todavía. La mujer recoge un tizón entre las brasas y dibuja, en la pared, el contorno de la sombra.
Esos trazos no se irán.
No la abrazaran, y ella lo sabe. Pero no se irán.

Salut Franki, salut i força.