Algunes nits d'estiu, anàvem a Godella a sentir albades, les veus trencaven la nit de l'horta, la foscor que a València tant desitjàvem.
Desprès, tornàvem caminant per camins abraçats de camps de xufes. Borbotó, Carpesa, Tavernes. El so dels grills omplia l'espai i a vegades passava un cotxe que ens enllumenava sobtadament el rostre. El nostre rostre torrat pel sol.
El camí se'ns feia curt entre esperances i somnis en veu alta.
dimecres, 15 / juliol / 2009
dilluns, 22 / juny / 2009
a Aitana Agulló
La vida sempre ha tingut color.
Inclús en els moments més mísers, les mores han continuat omplint els esbarzers i els albercoquers s'han doblegat sota el pes de daurats fruits. Tanmateix, nosaltres no ho recordem i no podem veure-ho. Per a nosaltres, la nostra història sempre ha estat en blanc i negre. Mai encertaríem la tonalitat vermella del somriure d'aquella miliciana que ha gelat el cor de tots nosaltres, al terrat del Hotel Colom; les masses que cantaren i ballaren aquell abril de 1931 ho feren sota una bandera blanc-i-negra i les cançons que ara ressonen a la nostra ment sortien de grises guitarres entre unes mans de descolorida alegria.
Ara, però, retornen aquelles cançons de l'interior de dolçaines i tabals i tu sents que si tancares els ulls podries creure't, més de setanta anys desprès, a aquelles dècades d'esperança. La música, l'alegria, les danses, tots els colors de la vida concretats en un instant a la ciutat de les alfàbregues gegants, a Bétera. Una figuera de fons, les parres pujant per les parets, l'esgarradet a la taula, el so dels grills omplint l'ambient quan la nit comença a caure.
No faltava ningú aquella nit a Bétera, tres generacions unides sota les parres que omplien la porxada. Les històries, les esperances, el foc purificador dels dimonis de Benimaclet, les veus entonant velles cançons.
Tot per tu, Aitana, plena de color i vida, hereva de l'esperança incubada per tantes dones i homes durant dècades de silenci i perpetuadora de l'esperit de dignitat de la teua família i de l'essència del teu tiet, del qual et parlaran aviat de ben segur.
Inclús en els moments més mísers, les mores han continuat omplint els esbarzers i els albercoquers s'han doblegat sota el pes de daurats fruits. Tanmateix, nosaltres no ho recordem i no podem veure-ho. Per a nosaltres, la nostra història sempre ha estat en blanc i negre. Mai encertaríem la tonalitat vermella del somriure d'aquella miliciana que ha gelat el cor de tots nosaltres, al terrat del Hotel Colom; les masses que cantaren i ballaren aquell abril de 1931 ho feren sota una bandera blanc-i-negra i les cançons que ara ressonen a la nostra ment sortien de grises guitarres entre unes mans de descolorida alegria.
Ara, però, retornen aquelles cançons de l'interior de dolçaines i tabals i tu sents que si tancares els ulls podries creure't, més de setanta anys desprès, a aquelles dècades d'esperança. La música, l'alegria, les danses, tots els colors de la vida concretats en un instant a la ciutat de les alfàbregues gegants, a Bétera. Una figuera de fons, les parres pujant per les parets, l'esgarradet a la taula, el so dels grills omplint l'ambient quan la nit comença a caure.
No faltava ningú aquella nit a Bétera, tres generacions unides sota les parres que omplien la porxada. Les històries, les esperances, el foc purificador dels dimonis de Benimaclet, les veus entonant velles cançons.
Tot per tu, Aitana, plena de color i vida, hereva de l'esperança incubada per tantes dones i homes durant dècades de silenci i perpetuadora de l'esperit de dignitat de la teua família i de l'essència del teu tiet, del qual et parlaran aviat de ben segur.
dissabte, 20 / juny / 2009
Material nupcial
Hi ha moments, als quals, les confessions adquirixen les formes més íntimes i els contorns més sinuosos.
Les breus i intermitents llums d'un parell de cigarretes que adquirixen intensitat i una diminuta lluentor amb cada un dels nostres sospirs, dins d'una immensa foscor natural, una nit qualsevol d'estiu. Lluny de la ciutat, lluny de les seues llums. Sols tu, jo, l'aroma de la flor del taronger, la lleu brisa de llevant.
El soroll llunyà d'una xixarra que trenca la nit. Les canyes de la sèquia xocant-se suaument entre elles.
Asseguts sobre dues caixes de plàstic, de les que s'utilitzen per guardar la collita i recordant tantes i tantes coses que hem perdut.
Les breus i intermitents llums d'un parell de cigarretes que adquirixen intensitat i una diminuta lluentor amb cada un dels nostres sospirs, dins d'una immensa foscor natural, una nit qualsevol d'estiu. Lluny de la ciutat, lluny de les seues llums. Sols tu, jo, l'aroma de la flor del taronger, la lleu brisa de llevant.
El soroll llunyà d'una xixarra que trenca la nit. Les canyes de la sèquia xocant-se suaument entre elles.
Asseguts sobre dues caixes de plàstic, de les que s'utilitzen per guardar la collita i recordant tantes i tantes coses que hem perdut.
dimarts, 26 / maig / 2009
La font de la falzia i els records.
A la Safor, entre Ròtova i Almiserà, hi ha la font de la falzia, es diu així perquè allà creix la falzia, un tipus de falaguera que recorda als cabells de les deeses i que popularment es diu que serveix per marcar les pàgines dels llibres més passionals.
Allà brolla aigua des de l'interior d'una profunda escletxa a la roca, brolla l'aigua que banya aquella vall del Vernisa, esguitada per la murta i per les taques roses del baladre. L'aigua que abastia el monestir de Sant Jeroni.
Protegida per un mur, brolla l'aigua de la font de la falzia i a través d'un forat pots introduir el capa l'interior del mur i sentir, apassionadament, tots els sons d'aquest poble. Tots els sons d'aquest poble barrejats amb la plenitud del brollar de l'aigua clara i sonora. Sons de dignitat i de història.
Penses en aquell llustrat jove que va fugir de València quan va acabar la guerra i, només amb 20 anys a les seues esquenes, va viure cinc anys amagat en aquell forat que ara contemples. En solitud i només amb companyia d'aquell so carregat de records. sol, infinitament sol, en aquella foscor primitiva, com un ésser fecundat a l'interior d'un ventre matern, a una foscor i una solitud terrible, sols amb la companyia del liquid vital vessant-se al seu costat, al seu entorn durant cinc terribles anys.
Recordes també certa silueta que va aparèixer un bon dia a la plaça de l'Ajuntament, a València. Certa silueta penjada d'un arbre amb una aspra corda d'espart. Tenia una vida, una vida i una horta plena d'hortalisses de molts colors, a Beniferri. Els diaris digueren que l'ajuntament va expropiar la seua terra per a construir, la seua terra i, també, la seua vida.
Tot això ho recordes ara, amb el cap dins de la font de la falzia, entre Ròtova i Almiserà, a la comarca de la Safor. Amb el soroll de l'aigua brollant inundant tota la teua ment.
Allà brolla aigua des de l'interior d'una profunda escletxa a la roca, brolla l'aigua que banya aquella vall del Vernisa, esguitada per la murta i per les taques roses del baladre. L'aigua que abastia el monestir de Sant Jeroni.
Protegida per un mur, brolla l'aigua de la font de la falzia i a través d'un forat pots introduir el capa l'interior del mur i sentir, apassionadament, tots els sons d'aquest poble. Tots els sons d'aquest poble barrejats amb la plenitud del brollar de l'aigua clara i sonora. Sons de dignitat i de història.
Penses en aquell llustrat jove que va fugir de València quan va acabar la guerra i, només amb 20 anys a les seues esquenes, va viure cinc anys amagat en aquell forat que ara contemples. En solitud i només amb companyia d'aquell so carregat de records. sol, infinitament sol, en aquella foscor primitiva, com un ésser fecundat a l'interior d'un ventre matern, a una foscor i una solitud terrible, sols amb la companyia del liquid vital vessant-se al seu costat, al seu entorn durant cinc terribles anys.
Recordes també certa silueta que va aparèixer un bon dia a la plaça de l'Ajuntament, a València. Certa silueta penjada d'un arbre amb una aspra corda d'espart. Tenia una vida, una vida i una horta plena d'hortalisses de molts colors, a Beniferri. Els diaris digueren que l'ajuntament va expropiar la seua terra per a construir, la seua terra i, també, la seua vida.
Tot això ho recordes ara, amb el cap dins de la font de la falzia, entre Ròtova i Almiserà, a la comarca de la Safor. Amb el soroll de l'aigua brollant inundant tota la teua ment.
dimecres, 20 / maig / 2009
Ara que t'has anat.
Ara que t'has anat és quan hem d'entendre que el camí no s'ha acabat i que cal continuar construint-lo tal i com tu vas perfilar-lo.
Ara que el món es desfà en llàgrimes, a Chiapas es poden entreveure les llàgrimes mullant els passamuntanyes i les mares a la plaça de mayo tenen un nou motiu pel qual vessar llàgrimes, és quan hem de rumiar la manera més digna possible de retre't homenatge.
És ara quan el carrer ens crida a tots nosaltres per a que, colze a colze, fem trontollar els ciments d'allò que ens fan creure indestructible. Per a que les parets s'omplin de versos i els jardins d'amants. Per a que, junts, omplim de foc els bancs i les casernes.
La teua marxa no pots passar desapercebuda, la teua tàctica serà millorada, la teua estratègia duta a la pràctica de la manera més tendra i forta.
Ara és l'hora de que planegem un bon homenatge per a tu. Serà complicat.
Ara que el món es desfà en llàgrimes, a Chiapas es poden entreveure les llàgrimes mullant els passamuntanyes i les mares a la plaça de mayo tenen un nou motiu pel qual vessar llàgrimes, és quan hem de rumiar la manera més digna possible de retre't homenatge.
És ara quan el carrer ens crida a tots nosaltres per a que, colze a colze, fem trontollar els ciments d'allò que ens fan creure indestructible. Per a que les parets s'omplin de versos i els jardins d'amants. Per a que, junts, omplim de foc els bancs i les casernes.
La teua marxa no pots passar desapercebuda, la teua tàctica serà millorada, la teua estratègia duta a la pràctica de la manera més tendra i forta.
Ara és l'hora de que planegem un bon homenatge per a tu. Serà complicat.
divendres, 1 / maig / 2009
Tres camins de flamencs (o Titerogakaet)
Per Teresa Nin...
U
Roses cases de xocolata sobre vies mortes
caminar descalça per un passeig de llunes taronja
crits estridents d'una cultura decadent
filàvem el món seguint les veus que sonaven lluny
naus en flames creuen l'oceà i tot és taronja i un pardal canta una nana
llum que cau a gotes i et desperta: Açò és!
groc és una taula de flors i mort
vaig nàixer per navegar, ja ho saps. Jo ho sé.
Podrit en flors i bolígrafs i cases de cartró
per fi, crec que m'arrencaré les fulles seques, grogues, que neixen als meus cabells.
El món és finit.
Dos
M'he enamorat, i sempre més a gust entre els morts
dues habitacions de teulades vermelles, la llibertat és un pacte social
canta! canta i fes-nos existir...
Les fulles i els patis d'atzuzenes als matins d'abril
ací no hi ha camins; podrien haver existit, però no els vam cantar a temps
grues de calç persegueixen infants
el verd és existir i existir és blau
sargantanes de metall i un tic-tac de ferro omplin l'espai
la mar dels pensaments s'endinsa a les meues profunditats, i no em deixa ofegar-me
fornicant rítmicament de manera obscena a un arbre
no marxes! Quedem-nos, explica'm el silenci.
Brum-brum és flamenc.
Tres
Tres son els cicles de la vida i de la mort seran set o vint o un o setze (o tu seràs mort i només existiràs tu, TU)
i l'aire també ve de tres en tres
feeling és sentir en anglès
la música es fa estimant les cordes de la teua guitarra
és guapissima, ja ho saps
puja'm a la duna i llença'm a la lluna
valls roges o negres o mars de llum
respira, company, vés acabant-te
digues si tot era cert, si serà mai cert
enten-me quan camine per les parets, perquè ja he trepitjat la resta de camins inexistents
espill o tortuga, reflex d'un armari ple de goig i solitud
no som més que un muntó de llibres arraconats.
acabe amb fi i Anaïs. THE END.
U
Roses cases de xocolata sobre vies mortes
caminar descalça per un passeig de llunes taronja
crits estridents d'una cultura decadent
filàvem el món seguint les veus que sonaven lluny
naus en flames creuen l'oceà i tot és taronja i un pardal canta una nana
llum que cau a gotes i et desperta: Açò és!
groc és una taula de flors i mort
vaig nàixer per navegar, ja ho saps. Jo ho sé.
Podrit en flors i bolígrafs i cases de cartró
per fi, crec que m'arrencaré les fulles seques, grogues, que neixen als meus cabells.
El món és finit.
Dos
M'he enamorat, i sempre més a gust entre els morts
dues habitacions de teulades vermelles, la llibertat és un pacte social
canta! canta i fes-nos existir...
Les fulles i els patis d'atzuzenes als matins d'abril
ací no hi ha camins; podrien haver existit, però no els vam cantar a temps
grues de calç persegueixen infants
el verd és existir i existir és blau
sargantanes de metall i un tic-tac de ferro omplin l'espai
la mar dels pensaments s'endinsa a les meues profunditats, i no em deixa ofegar-me
fornicant rítmicament de manera obscena a un arbre
no marxes! Quedem-nos, explica'm el silenci.
Brum-brum és flamenc.
Tres
Tres son els cicles de la vida i de la mort seran set o vint o un o setze (o tu seràs mort i només existiràs tu, TU)
i l'aire també ve de tres en tres
feeling és sentir en anglès
la música es fa estimant les cordes de la teua guitarra
és guapissima, ja ho saps
puja'm a la duna i llença'm a la lluna
valls roges o negres o mars de llum
respira, company, vés acabant-te
digues si tot era cert, si serà mai cert
enten-me quan camine per les parets, perquè ja he trepitjat la resta de camins inexistents
espill o tortuga, reflex d'un armari ple de goig i solitud
no som més que un muntó de llibres arraconats.
acabe amb fi i Anaïs. THE END.
dimarts, 21 / abril / 2009
La imaginació és una eina altament subversiva
El sol va eixir per l'est, per sobre les aigües de la nostra mar que ara, tot i que potser no se'n adonara, banyava unes costes que havien canviat durant la nit, al igual que el sol donava llum a uns carrers que no eren els mateixos que havia enllumenat el dia anterior, com venia fent seguint una llarga tradició. La nit va ser l'escenari del canvi, la clandestinitat de la seua foscor va propiciar els fets. Els subversius fets que fins eixe matí sols existien a les ments dels seus autors.
La causa ningú no la va acabar de conèixer però la situació havia canviat de manera dràstica.
Era l'Avinguda Blasco Ibañez. Allà en parlaven d'uns jardins que mai ningú no va poder veure. Els semàfors havien domesticat les teues ànsies de córrer a la deriva; els automòbils t'aturaven de sobte, recordes aquell dia d'abril on passejàvem junts i els meus ulls pareixien dir-te mil paraules? Només ho van poder fer els ulls. Les paraules no arribaven a la teua oïda ni tan sols quan te les vaig dipositar amb un breu xiuxiueig al cau de l'orella amb un sensual gest, el terrible crepitar dels cotxes impedien qualsevol comunicació amb tu. Vaig haver d'oblidar les meues intencions. Blasco Ibañez començava llavors a la teua Universitat, i malauradament del bressol del coneixement partia cap a la mar amb un avanç destructor, era una fletxa que a poc a poc es clavava just a l'altre extrem, a l'últim bastió de la imaginació i la espontanitat. Allà es refugiaven els últims amants de un món condemnat a l'anacronisme, les últimes ànimes vives d'una ciutat de morts. El seu nom era Cabanyal i va ser precisament Cabanyal qui va forjar la resistència que aquella nit havia esclatat màgica i plena de vida i sentiment. Amb una força que havia alçat el fred asfalt, el fred asfalt gris ara transmutat a un verd vida, verd mar, verd vall, un verd que salpicava el marró de la terra fèrtil i humida com la taronja oberta amb les ungles i amb els dits.
Així va començar tot, els blocs van caure un rere altre durant la nit d'una manera tant silenciosa que cap veí no va despertar-se fins el matí següent, quan s'alçaren miraculosament vius d'entre les runes i, badallant encara, saludaren a la terra que xafaven amb els seus peus descalços que ara es barrejaven de fang, matèria primera de l'home. També van proliferar habitatges que els pensaments subversius que havien planificat aquesta operació van construir àvidament en sis, set o vuit hores aproximadament. Foren construïdes ràpidament però amb molta cura i havien estat pintats d'alegres colors que, al capvespre, es fusionaven amb el de la mar veïna.
A partir d'aquest moment des de la mar fins els Vivers tot era un trenca closques de vida i color. Els cotxes havien estat desterrats doncs els hi era complicat circular per entre la terra i el fang i els humans ara corrien lliures de semàfors i proclamaven als quatre vents el seu amor. El joc era un dret i la música ja no tenia amos i sortia de cada finestra provinent de clamorosos acordions. Cadires omplien els portals de les cases i les històries i les velles dites circulaven de nou per a no tornar a perdre's a l'oblit senil mai més. La Setmana Santa va continuar fent-se durant els primers moments i es va estendre a la totalitat del barri, fins que algú va adonar-se de que ara eren lliures de vells conceptes del passat i que no calia passar una setmana de passió i sacrifici per a celebrar la resurrecció del Nostre Senyor Jesucrist amb una gran festa. Ara llençar la vaixella per la finestra o llençar flors als desconeguts podria fer-se lliurement sense seguir cap vella tradició. Un llençol blanc estes al vent amb conjugals inicials laboriosament gravades presidia l'espai.
El Cabanyal havia devorat Blasco Ibañez.
La causa ningú no la va acabar de conèixer però la situació havia canviat de manera dràstica.
Era l'Avinguda Blasco Ibañez. Allà en parlaven d'uns jardins que mai ningú no va poder veure. Els semàfors havien domesticat les teues ànsies de córrer a la deriva; els automòbils t'aturaven de sobte, recordes aquell dia d'abril on passejàvem junts i els meus ulls pareixien dir-te mil paraules? Només ho van poder fer els ulls. Les paraules no arribaven a la teua oïda ni tan sols quan te les vaig dipositar amb un breu xiuxiueig al cau de l'orella amb un sensual gest, el terrible crepitar dels cotxes impedien qualsevol comunicació amb tu. Vaig haver d'oblidar les meues intencions. Blasco Ibañez començava llavors a la teua Universitat, i malauradament del bressol del coneixement partia cap a la mar amb un avanç destructor, era una fletxa que a poc a poc es clavava just a l'altre extrem, a l'últim bastió de la imaginació i la espontanitat. Allà es refugiaven els últims amants de un món condemnat a l'anacronisme, les últimes ànimes vives d'una ciutat de morts. El seu nom era Cabanyal i va ser precisament Cabanyal qui va forjar la resistència que aquella nit havia esclatat màgica i plena de vida i sentiment. Amb una força que havia alçat el fred asfalt, el fred asfalt gris ara transmutat a un verd vida, verd mar, verd vall, un verd que salpicava el marró de la terra fèrtil i humida com la taronja oberta amb les ungles i amb els dits.
Així va començar tot, els blocs van caure un rere altre durant la nit d'una manera tant silenciosa que cap veí no va despertar-se fins el matí següent, quan s'alçaren miraculosament vius d'entre les runes i, badallant encara, saludaren a la terra que xafaven amb els seus peus descalços que ara es barrejaven de fang, matèria primera de l'home. També van proliferar habitatges que els pensaments subversius que havien planificat aquesta operació van construir àvidament en sis, set o vuit hores aproximadament. Foren construïdes ràpidament però amb molta cura i havien estat pintats d'alegres colors que, al capvespre, es fusionaven amb el de la mar veïna.
A partir d'aquest moment des de la mar fins els Vivers tot era un trenca closques de vida i color. Els cotxes havien estat desterrats doncs els hi era complicat circular per entre la terra i el fang i els humans ara corrien lliures de semàfors i proclamaven als quatre vents el seu amor. El joc era un dret i la música ja no tenia amos i sortia de cada finestra provinent de clamorosos acordions. Cadires omplien els portals de les cases i les històries i les velles dites circulaven de nou per a no tornar a perdre's a l'oblit senil mai més. La Setmana Santa va continuar fent-se durant els primers moments i es va estendre a la totalitat del barri, fins que algú va adonar-se de que ara eren lliures de vells conceptes del passat i que no calia passar una setmana de passió i sacrifici per a celebrar la resurrecció del Nostre Senyor Jesucrist amb una gran festa. Ara llençar la vaixella per la finestra o llençar flors als desconeguts podria fer-se lliurement sense seguir cap vella tradició. Un llençol blanc estes al vent amb conjugals inicials laboriosament gravades presidia l'espai.
El Cabanyal havia devorat Blasco Ibañez.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
