Fromveur i adéu

Me'n vaig. M'estic anant, i tu et quedes. M'estic anant perquè anar-se'n és una acció activa, continuada, i mentrestant tu em mires amb ulls tristos allà al port, sota el vaixell. L'estiu acaba i hi ha els últims turistes que abandonen l'illa, un moderat tràfec d'equipatges en comparació amb aquells intensos dies d'agost. La jornada ha començat amb una espesa bruma que cobreix el paisatge i els penya-segats, que no em deixa veure més enllà de la teua mirada. Fromveur és el nom d'aquest vaixell que hui em durà lluny d'Ouessant. Fa una setmana que tinc ganes de plorar i és ara quan esclate, mentre el vaixell s'allunya i sento les lleus onades contra el casc, mentre la costa desapareix a poc a poc i tu et quedes.

Ja fa un any que vaig abandonar Ouessant, i després Guingamp, i després Bretanya. És curiós com els noms dels llocs es fan un espai al teu interior. Hi ha noms que ara mateix no signifiquen res per a tu i potser demà marquen la teua vida. Noms com Guingamp que ni tan sols sabia pronunciar bé al principi. I de sobte et trobes a l'estació de trens d'aquell poble, amb el panell que anuncia eixe terrible nom al darrere, i et preguntes com de ràpid podem arribar a estimar un lloc i unes persones. Tot això ho recorde ara, quan ja fa quasi un any que vaig abandonar Bretanya i em queden poques setmanes a València. I torne a plantejar-me el tema de que anar-se'n és una acció continuada, activa, que mai no deixes d'anar-te'n i a vegades passa que no saps ni tan sols on aniràs a parar. Quin misteri, quin abisme...

un metre per a tu, altre per a mi...

Intentant assaborir tota la felicitat que cap en nou metres quadrats...

Qui ha deixat solta a la vida?

Assegut a la plaça Saint Anne
els dissabtes pel matí
veus passar la vida

Mai creuries que la comprendries, la vida
i ara es presenta efront teu, sobtadament
un fred matí d'hivern

I la vida té forma de jove pelroja que camina distreta
amb una garba de flors grogues a la mà

I d'ancianes que passegen molt lentament un gos

D'aquella xica que una nit vas conèixer i ara
-no saps per què-
torna al teu cap

I del carrusel de Jules Verne que gira i gira a la plaça omplint-la de música d'època i dels talons que fan tac tac tac acompasadament a la música que t'arriba de no saps quin indret i dels cabassos de vímet plens de pomes que passen per davant teu i de les pomes mateixes i les botelles buides a un cantó i d'això i d'allò i de Tu.

Escèptic... mai creuries que entendries la vida.

Geometria dels records

Rennes és rodona,
com València

com una ceba.

Desprès de quatre mesos aci...

Encara no he pogut abandonar la costum de no tornar a fer el llit durant molts dies sempre que passes per ell. Procure aixi intentar conservar per sempre més la teua preséncia ahi, al meu costat, entre els llençols. Si tanque els ulls crec escoltar encara la teua respiracio constant, ritmica, unica.
Potser és també per aixo que m'agrada que fumes. T'incite a fer-ho, t'obligue. Ho faig per tal de que impregnes amb la teua essència les parets i les cortines. Conserve desprès les cendres i les burilles com si foren reliquies d'una deessa sagrada.

No puc evitar-ho. Desprès de quatre mesos aci i altres tantes nits...

Dues cerveses a la plaça de Sainte Anne

Amb tu, vas portar el sol al nord.
Ara la llum plena Sainte Anne mentre l'esperes
hi ha música de fira a la plaça i el mercat de llibres vells
els teus dits es passegen per les engroguides pàgines mentre ella arriba
els teus ulls recorren Zola, Sartre, Balzac, Aragon
i també a eixa xica bruna que
amb una llista a les mans
apunta i esborra autors, títols, paraules.

Ella per fi arriba i et sorprèn amb Jacques Prevert entre les mans.

Per Sant Joan, bacores

El seu tacte suau i tendre
i la rodonor del seu cos
Passetge lentament palpant les seues formes
gaudint-les desprès de tants hiverns sense elles
desprès de tantes pluges i nits fredes

Mire al meu voltant distret
i no em decidisc a trobar el moment precís
al qual donar-li el primer mos
obrir-la, assaborir-la
contemplar les seues formes interiors
vermelles, unflades, latents
amb una dolçor que et plena la boca i el cos i els sentits
amb eixes reminiscències obscenes
atrevides
li clavaries la llengua fins al fons per tal de no perdre ni una gota del seu sabor

El primer mos és la senyal, l'intens esclat és la fita
l'inici d'aquest estiu que comença ara
l'estiu de curtes nits plenes de grills i converses a la foscor, enllumenades tan sols per les breus calades a una cigarreta
que llunyà pareix ara el setembre i què ràpid arribarà
ai, qui transformarà aquesta calor i la brisa de llevant i la dolçor d'aquestes figues
pel fred Atlàntic, les pluges i eixa tramuntana que torna boja a les persones.