Vida, sinó

un metre per a tu, altre per a mi...

2011-05-01T22:13:00.001+02:00

Intentant assaborir tota la felicitat que cap en nou metres quadrats...

Qui ha deixat solta a la vida?

2011-02-05T13:37:00.004+01:00

Assegut a la plaça Saint Anne
els dissabtes pel matí
veus passar la vida

Mai creuries que la comprendries, la vida
i ara es presenta efront teu, sobtadament
un fred matí d'hivern

I la vida té forma de jove pelroja que camina distreta
amb una garba de flors grogues a la mà

I d'ancianes que passegen molt lentament un gos

D'aquella xica que una nit vas conèixer i ara
-no saps per què-
torna al teu cap

I del carrusel de Jules Verne que gira i gira a la plaça omplint-la de música d'època i dels talons que fan tac tac tac acompasadament a la música que t'arriba de no saps quin indret i dels cabassos de vímet plens de pomes que passen per davant teu i de les pomes mateixes i les botelles buides a un cantó i d'això i d'allò i de Tu.

Escèptic... mai creuries que entendries la vida.

Geometria dels records

2011-01-25T10:21:00.000+01:00

Rennes és rodona,
com València

com una ceba.

Desprès de quatre mesos aci...

2010-12-13T14:42:00.003+01:00

Encara no he pogut abandonar la costum de no tornar a fer el llit durant molts dies sempre que passes per ell. Procure aixi intentar conservar per sempre més la teua preséncia ahi, al meu costat, entre els llençols. Si tanque els ulls crec escoltar encara la teua respiracio constant, ritmica, unica.
Potser és també per aixo que m'agrada que fumes. T'incite a fer-ho, t'obligue. Ho faig per tal de que impregnes amb la teua essència les parets i les cortines. Conserve desprès les cendres i les burilles com si foren reliquies d'una deessa sagrada.

No puc evitar-ho. Desprès de quatre mesos aci i altres tantes nits...

Dues cerveses a la plaça de Sainte Anne

2010-09-22T16:36:00.003+02:00

Amb tu, vas portar el sol al nord.
Ara la llum plena Sainte Anne mentre l'esperes
hi ha música de fira a la plaça i el mercat de llibres vells
els teus dits es passegen per les engroguides pàgines mentre ella arriba
els teus ulls recorren Zola, Sartre, Balzac, Aragon
i també a eixa xica bruna que
amb una llista a les mans
apunta i esborra autors, títols, paraules.

Ella per fi arriba i et sorprèn amb Jacques Prevert entre les mans.

Per Sant Joan, bacores

2010-06-24T12:19:00.003+02:00

El seu tacte suau i tendre
i la rodonor del seu cos
Passetge lentament palpant les seues formes
gaudint-les desprès de tants hiverns sense elles
desprès de tantes pluges i nits fredes

Mire al meu voltant distret
i no em decidisc a trobar el moment precís
al qual donar-li el primer mos
obrir-la, assaborir-la
contemplar les seues formes interiors
vermelles, unflades, latents
amb una dolçor que et plena la boca i el cos i els sentits
amb eixes reminiscències obscenes
atrevides
li clavaries la llengua fins al fons per tal de no perdre ni una gota del seu sabor

El primer mos és la senyal, l'intens esclat és la fita
l'inici d'aquest estiu que comença ara
l'estiu de curtes nits plenes de grills i converses a la foscor, enllumenades tan sols per les breus calades a una cigarreta
que llunyà pareix ara el setembre i què ràpid arribarà
ai, qui transformarà aquesta calor i la brisa de llevant i la dolçor d'aquestes figues
pel fred Atlàntic, les pluges i eixa tramuntana que torna boja a les persones.

Hi ha un camí que travessa el país just per enmig.

2010-05-29T16:46:00.000+02:00

Hi ha un camí de ferro que creua el nostre país just per enmig, seguint l'antiga via augusta i travessant les valls de la Costera i el Vinalopó, guia de tants caminants, per arribar fins al meu poble, fins on hi ha les arrels, just al migjorn.

Per aquest camí passa un tren del qual es pot parlar en singular, doncs és tant especial i passen tan pocs que podria ser anomenat El Tren. Tots els qui volem baixar o pujar per aquest país hem d'agafar-lo, així que quasi que pot dir-se que crea un cert sentiment comunitari, de pertinença.

El Tren és especial perquè va molt a poc a poc, desafiant els avenços tecnològics i mantenint-se fidel a un passat on tot era més estable, com les vies del tren, els camins de ferro que es fixen amb ungles i dents al nostre territori i formen part d'ell, perquè el travessen com si foren arrels i es sap que, a qualsevol hora, qui vulga anar o venir haurà de passar per ahí, no podrà desviar-se ni un mil·límetre, cosa que a vegades hom agraeix en silenci quan es fixa en aquest món líquid.

El Tren ix de València deixant enrere les restes d'una indústria decadent i una estació amb unes increïbles naus mig gòtic-industrials de vidrieres foradades i aturades en el temps, camps envoltats de somiers que fan el paper de les últimes trinxeres i murades contra l'avanç implacable de la ciutat.
A mi m'agrada molt quan arriba al límit amb les planures castellanes i tot és pla i marró, però no un marró d'aridesa, sinó un marró de terra, de vida al capdavall, com un gran cànter, com una perfecta obra de terrisseria amb el caolí just. M'agrada més encara quan, abans de l'estiu, el vermell de les roselles ho cobreix tot fins difuminar-se amb la distància i el blat espera l'arribada de Sant Joan i de les invictes falçs. Hi ha molts conills que corren al pas del tren, espantats pels xiulits i el traca-traca-traca-traca de la locomotora.

La vall del Vinalopó és àrida, però la vida neix quan menys s'espera. Les terres sorrenques que les vies travessen son capritxoses en les formes i l'erosió les forada fàcilment, formant multitud d'indrets i orificis perfectes, virgos d'una terra esperant l'arribada de les escasses pluges. Un canyís isolat esdevé un verger, la mostra explícita d'un petit estany, d'una generosa rambla.

Quan la locomotora avança implacable cap al migdia i deixa enrere Benacantil i Alacant, les vies la conduïxen ran la mar i a la tardor aquesta vista ens regala uns capvespres taronges, ocres i vermells. Sorgeixen, efímeres, minúscules platges, paradisos secrets per als amants i els pescadors. Els avis passegen pesadament i miren amb enyorança a la gràcil neta que ara busca petxines per l'arena, entre les canyes i els matolls que esguiten aquesta part del nostre litoral. Desprès arriben les vinyes i uns cels que ocupen els cent huitanta graus de l'horitzó sense gairebé interrupció el tren torna a endinsar-se terra endins camí de la vall del Segura. Cap a ponent queda la Serra de Crevillent, dominada tants anys per Jaume el Barbut, insigne bandoler que va ser esquarterat a Múrcia després d'una traïció.

Ara les figueres creixen, espontànies, a qualsevulla banda perquè el tren va camí de la vall del Segura i allà tot floreix abans, el baladre als barrancs, el gessamí que ara ja ompli les nits de maig. Jo somric quan a l'horitzó es dibuixa la serra de Callosa, imponent, la muntanya més alta del món.

Vida sense mi

2010-04-18T17:17:00.000+02:00

Em vas mostrar la teua nova casa
la teua nova habitació
el teu nou llit

i el primer que vaig pensar va ser que quina merda no poder revolcar-me amb tu sota aquells llençols bruts

Unes sardinetes amb molt d'oli i sal.

2010-03-24T15:31:00.003+01:00

D'entre tots els dependents de les parades del Mercat del Cabanyal les peixateres son, sens dubte, les més comenencieres. Amb molta gràcia i salero t'omplin el cabàs de sèpies, lluços i besugos sense que ni tan sols els ho demanes.
Amb els seus enormes pits oprimits per una brusa a punt d'esclatar i un somriure ben llarg et pregunta que com t'ha anat el dia, mentre t'obre la daurada que desprès faràs al forn, acompanyada d'un gotet de vi negre.
Ai fill, es que ens hem de guanyar el jornal d'alguna manera, et diu una de més edat mentre t'embolica sardines unes sardinetes que, per mida, no t'hauria de vendre. Que estan molt mal les coses...

M'agrada viatjar en dies de boira

2010-03-23T16:16:00.002+01:00

M'agrada viatjar en dies de boira,
molt a poc a poc travesse el país, des del sud fins al nord.
Ho faig imaginant les muntanyes amagades sota l'espesa la capa blanca,
aleshores jugue a endevinar els seus noms
Mondúver aci, Moncabrer allà, el Benicadell imponent.
Al baf dels vidres dibuixe, molt lentament, les seues siluetes.
El meu dit les dibuixa com si les calcara
com si les creara
com si, en definitiva, les fera sorgir de sobte de sota la boira.

Com el meu índex fa sorgir els teus mugrons quan alguna blanca tela cobreix, insinuant, les teues sines i lentament calca, sobre el baf del vidre, les teues sinuositats.

Record de Mercè

2010-01-19T20:29:00.003+01:00

Una pedra.

Un altra pedra.

I altra, i altra, i altra... el taut que contenia les despulles d’allò que més havia estimat anava desapareixent darrere d’aquell mosaic de rajoles que el sepulturer provisional anava colocant, una rere altra, amb extrema lentitud.
Va ser en eixe precís moment quan li va venir de sobte a la memòria, com una sageta, la imatge de la seua dona trencant-se en mil trossos i demanant, amb les poques forces que li quedaven, que no se l’endugueren. Si havia d’esperar a la mort –xiuxiuejava- ho faria amb valentia i sense por, asseguda a la seua vella butaca roja, entre els murs d’una casa que l’havia vist crèixer.
No va servir de res. D’un moment a altre va observar la seua llar per darrera volta. Uns infermers l’allunyaven d’allà on havia viscut una vida, una història. Ell va sentir com ella mirava per darrera vegada el llit conjugal. Un llit on regnava la calma, una amantíssima calma que contrastava amb els seus records, amb aquella primera nit on un home la va besar per primera vegada –o això assegurava entre rialles-. Aquell llit on va esdevenir dona gairebé sense adonar-se’n.

Els seus ulls passegen per última vegada per la vaixella, coberta per la pols, pel julivert dins d’un pitxer amb aigua, per l’estampa de Sant Pancraci que n'hi ha darrere.
També per la porta. Sobretot per eixa porta que va tancar-se amb un soroll estrident i assassí per a no tornar-se a obrir mai més per a ella. Ella cridava amb un enorme silenci, un silenci esglaiador, mentre la creuava per darrera volta i deia adéu a la seua vida, a la seua història.

Ell recordava com li assegurava que no temia a la mort. Però necessitava la seua familiaritat per combatre-la. La seua quotidianitat i la vida que n’hi havia gravada amb les ungles a aquelles parets tant seues. Tant dels dos. Ara es moria a una sala estàndard d’un fred hospital. Es consumia a un espai totalment aliena per a ella, per als seus records. Aquelles parets blanquíssimes no li transmetien res. Aquell llit horrible de consulta mèdica li repugnava. On n’hi havien les seues inicials conjugals? Els rajos de sol de les últimes llums del dia que s’escolaven per aquella finestra no eren els mateixos que amaraven el seu cos nuu els capvespres d’estiu.

Quina ironia del destí que el sepulturer oficial estiguera de vacances i el seu suplent fos Sento, el paleta de confiança de la família que havia fet totes les reformes a la seua llar des de que es casaren.
Ara li estava realitzant el seu últim treball mentre bromejava sobre l’assumpte.

Eleonora (II)

2010-01-01T18:37:00.003+01:00

N'hi ha situacions que actuen com a ressorts, que posen en marxa mecanismes que provoquen que els records ens assetgen de sobte, com fantasmes a l'aguait.

Quan talle una ceba, per exemple, i he de deixar de tallar-la perquè no pare de plorar i plorar, i dissimule els plors amb l'excusa de la ceba.

O quan em fan una mamada.
També aleshores trobe al sostre, al cel, la font de la qual brollen els meus records, com una escuma vibrant.
Els espasmes em recorren el cos, i arrape els llençols i les muntanyes amb les ungles, ja brutes per la terra. És aleshores quan tire enrere el cap i no puc deixar de pensar en eixa llarga, llarguíssima trompeta de Jackie McLean que travessava les nostres nits de lluna plena a Calella. Quan ballàvem solitàriament entre dues cales sabent que els xiquets del poble ens observaven obscenament entre les branques del baladre.
I el tren i el soroll que feia quan s'allunyava i jo em quedava tot sol a l'Estació. Pareixia que el fum de la locomotora dibuixava el teu nom al cel de Barcelona. E l e o n o r a e l e o n o r a e l e o n o r a e l e o i s'esborrava el teu rastre amb l'horitzó. Montjuïc era l'únic que romania intacte a eixe horitzó que, per a mi, es desmuntava quan el travessaves.

I tot això ho recorde mentre, ara, em fan una mamada.

Eleonora

2009-12-22T17:02:00.002+01:00

Reies,
i ho feies de una manera tan peculiar que omplies el teu voltant de felicitat, i jo m'alegrava i reia amb tu i tot era de color rossa i roig. La teua alegria, les teues ganes de viure.
M'has inculcat a l'ànima un pensament, la borrosa divagació de que les casualitats no existixen, me’n vaig donar compte quan vaig trobar a la taula de la teua habitació la mateixa pel•lícula de la qual et parlava minuts abans –el cielo gira-, com transportada allà per una força invisible.
Errantment, caminàrem per la meua València, una de tantes, aquella que vull mostrar-te, que vull regalar-te a canvi de que em seguisques mirant des d'eixes peixeres de llum i colors que hom humilment anomena ulls.
Ens vam perdre pels carrers que automàticament apareixien davant nostre: de la mare vella, de cavallers, juristes, catalans, l'ateneu llibertari i, de cop i volta al creuar per un estret i angost carrer, fosc i amb un cel finit de cordes i ciment, ens trobem amb una flor que desprenia vida i força, un reflex de la duresa de l’existència i alhora de la seua bellesa, dels seus aromes i colors agradables, tot i la dura realitat de l’objectivitat física.

I tornàrem sota la lluna divagant sobre els nostres mons i de com els canviaríem quan puguèrem.
On estaràs ara, perpètua etrusca?

Raimon (V)

2009-12-17T20:28:00.003+01:00

A Copenhague un jove cau a terra mentre fugia. El piano de Thelonius Monk és l'únic que ara ja plena dels meues vesprades ran la mar, tant fredes en aquesta època de l'any. Les collites es gelen...

[...] Per a Sant Agustí, l'home que pensa es sent a si mateix com a existent, pensant i amant, de manera que posa en joc la qüestió del ser, la del conèixer i la de amar. En este sentit, Déu seria la causa del ser, la llum del conèixer i la font de l'amor.
En relació a açò, Déu va crear l'home del no res i, per tant, el mal que habita l'home no és res en si mateix, sinó una deficiència o privació del bé. Açò significa que a l'home hi haurien parts de ser però també parts de no ser. L'home és i no és alhora i allò que no és de l'home és el mal que l'habita. Segons Sant Agustí, d'ahí provenen les nostres febleses. Estes s'adrecen sempre cap a una bellesa material, però mai cap a l'espiritual.
Per últim, entre el món de Déu i el dels homes, Déu mateix... [...]

I jo, mentrestant, observava de reüll les teues mans, la silueta dels teus llavis, i sospirava per esdevenir el positiu d'eixes formes, la peça clau de la teua figura.

A la foscor tot troba el seu sentit.

2009-11-27T13:42:00.004+01:00

Sovint somiava amb que, de sobte, les llums s'apagaren del tot.
Que la ciutat mostrara la seua veritable cara, sense la protecció de cap pantalla lumínica, el seu rostre més primari i visceral.
Somiava que, amb la foscor, tots els plànols que composen una ciutat, les diferents vides que conflueixen al seus cantons, es fusionaren en un tan sols, en la ciutat sense llums, aquella que desitjàvem, la prohibida per a les ànimes ordenades, les legals, aquelles sense valor. Allà on la llum no arribava germinaven espais de llibertat sols aptes per a aquells dedicats al noble ofici de la clandestinitat. Erem els encarregats de subvertir la ciutat, l'ordre del sistema, de subvertir els nostres cossos.
Recorríem foscos carrers i la vida es mostrava davant nostre amb més intensitat que mai. Fins a aquells indrets no arribaven els braços de l'Estat, no els volíem. Les parets ens parlaven i ens sacsejaven, no necessitàvem més.

Desprès passarem baix de El Pensador de Rodin i ens preguntàrem què se li passaria pel cap a una ciutat com València.

Bon jour tristesse.

Des de les teulades

2009-11-02T14:13:00.006+01:00

Convent de Sant Domènec, Parròquia de Sant Felip Neri i Sant Tomàs, Sant Joan de l'Hospital, Santa Caterina, Sant Esteve, Sant Nicolau, Sant Llorenç, Sant Martí, el Micalet, Sants Joanes, l'església del Carme, Sant Agustí, la torre romànica de Sant Salvador... junts, comptàvem els campanars des de les Torres de Serrans. Solíem pujar-hi junts al cap vespres, quan el sol tenyia de taronja les teulades de la nostra València.

Proletaris del món, uniu-vos!

2009-10-14T21:57:00.005+02:00

Aquell estiu de 2009 pareixia no voler morir mai.
Uns obrers viatjaven al tramvia, units per eixa consciència de classe que els és característica.
Tot mirant les daurades cuixes d'una turista, es burlaven amb sarcasme dels qui anaven a passar el dia prenent el sol a la platja quan el tramvia s'aturava a la parada de les Arenes. Un poc més endavant baixaven. L'esposa i la filla els esperaven amb gran joia escrita al rostre. Li duien un entrepà embolicat en unes fulles de diari.

absència/presència

2009-09-27T22:47:00.004+02:00

Ha tornat a passar
ja sols em queda l'aroma de les teues cigarretes
i dues burilles apagades al cendrer.

Mai més obriré les finestres. Que l'aire del carrer -i de la realitat- no es duguen aquesta essència pudent i encisadora sorgida de dins teu.
Les burilles que has fumat esdevindran relíquies incorruptes dels teus llavis.

Ai, un cop més, ha tornat a passar.

L'origen d'aquesta Vida, sinó...

2009-09-18T22:24:00.001+02:00

VIDA, SINÓ

porc ple de vicis.
Jaume Roig

Temps de records, et pense, et recorde, t'invente.
M'agradaria escriure la guia de València.
Jo no assenyalaria, com ho fan, llocs il•lustres,
monuments impassibles, les pedres en cos i ànima,
els llibres que tragueren de Sant Miquel dels Reis,
l'amable biblioteca llatina de Magnànim,
sinó els recomanables llocs on tant ens volguérem,
on t'obrires la brusa amostrant-me els teus pits,
on per primera volta et va besar un home,
i aquell home era jo, segons em deies tu,
I tu i jo tan contents, visca València, visca!
Criatura llunyana, criatura en dissabte,
¿què seria de tu? Gerswhinn et va cantar,
et va cantar, pobre, sense saber-ho mai.
Les trompetes de Gerswhinn duien anys anunciant-te,
i el món no tingué mai millor tecnicolor
que quan tu aparegueres, sòlida, bella i verge,
aquell migdia alegre de tendes, fonts, jardins,
i els anuncis de roba íntima de les dones
convertint els solars en consolats d'amor.
Alta, atrevida, esvelta, ens haurem de trobar
un dia qualsevol. Potser hauràs parit
tres o quatre vegades i algun avortament;
potser amb el teu home, cerimoniosament,
prengues el sol pausible del diumenge pel parc.
Potser no ens direm res -què ens hauríem de dir?-
i jo arribaré a casa, i deixaré que es gele
el dinar en la taula, i t'escriuré un poema
que no tindrà sentit, ja saps, ni cap ni peus,
però on evocaré els teus béns, aquells dies,
la teua brusa oberta, la teua boca oberta
davall un bes enorme, apressant, extensíssim,
el primer bes d'un home, mare, que vares rebre.
Oh la satisfacció instantània del mascle!
Tot és així d'absurd. Tot és així a la fi.

V. A. Estellés, Llibre de meravelles.

Ets Malher evocat pel genial Albert Durero.

2009-09-06T16:09:00.004+02:00

Tornes.

S'obri la porta, de cop i volta, les finestres obertes de bat a bat. Penetres per les escletxes del sostre. Com si fossis llum, com si fossis aigua caiguda, una Mare de Deu d'Agost.
Ets melodia, ets cordes i fusta, ment i passió. El burí d'Albert Durero no t'hagués plasmat millor davant meu, res no hagués anunciat millor l'arribada de totes les síl·laves del teu nom que aquesta melodia in crescendo.
Fa dies que t'esperava i vaig calcular les hores que et faltaven per ser-hi quan vaig afaitar-me per última vegada. Per a que em vegueres just amb la barba que a tu t'agrada. Ni molta, ni poca.

Ets melodia, ets el violí de Mahler amb la cinquena simfonia. Ets les tecles i cordes de Rachmaninov.
Ets Mahler que ara entres a la meua habitació, on t'espere. Vestit blanc que el sol transforma en transparent. Baix, res.

Puc entreveure la teua cintura nua.

Melencolia I

2009-08-31T20:01:00.003+02:00

Melancolia és nom de dona. S'aprecia en els seus trets afeminats, en el floc ros que se li desprèn pel muscle. 1514, va nàixer de la seua mort, de la mort d'una Mare.
Marcada durament a cop d'elegant burí, els més fins perfils han nascut dels cops impàvids sobre la fusta, un rere altre. Els paratges del mar del nord son freds. Saturn exerceix un poder terrible sobre ella.
Ai, Albert Durero.
La sorra s'escola impassible pel rellotge i ella no tornarà. El tacte de la seua pell... el recordes? La mirada perduda i tantes coses per fer, que no s'han fet. Les estris per terra.
És tard. La terra ja s'ha assecat i el vent del nord, fredíssim, es clava per tots els indrets del teu cos. Ja res no te sentit. La mirada perduda. La teua genialitat és inútil, et turmenta. Ja comprens les paraules d'aquells que afirmaven que en la felicitat està guardada per la ignorància.
La Verbena que enreda les seues fulles als teus cabells no et protegiran de la bogeria aquest cop.

Ets tu Melancolia?

La sèquia de Mestalla

2009-08-10T19:16:00.002+02:00

Els matins a l'horta, abans de que l'enllumene el sol, es plenen de l'alegria de l'aigua, del seu moviment vital plena els marges entre llargues canyes furtives moreres i dolços esbarzers. L'alba la sorprèn omplint a poc a poc les sèquies, eixint per les seues boqueres, farcint de vida totes les venes d'aquest cos primigeni i dur. Les parades, la robusta fusta que l'aigua colpeja als rolls, colant-se amb força per les seues escletxes. El pas cansat de l'humil llaurador.
Sèquia de Mestalla, Paterna, Carpesa i Benimaclet. Els braços d'Alegret, Escamarda i Les Files, la pissarra del torn a l'alqueria del Xispes. A cop d'aixada descobrixes la saó enllumenada pels primers rajos del dia i et fa sentir feliç.
Et fa sentir dignament ple.

Costa molt de creure

2009-07-30T18:35:00.003+02:00

Sincerament,
costa de creure que mai hi haguera hagut vida
sota aquestes infinites extensions d'asfalt
entre aquests blocs d'innumerables altures als quals
costa de creure que puga viure ningú
on manca l'alegria
la vida
de la roba estesa als balcons
del soroll de xiquets jugant front a les portes.

Costa molt de creure que sota aquestes infinites extensions d'asfalt
hi hagueren les cebes
les lletugues
les tomaqueres tímidament mogudes pel vent
aferrades a les robustes canyes collides de la sèquia
en definitiva,
la vida.

El camí reial que venia d'Aragó, de la Serrania, de Llíria.
Els caminants que feien nit a l'alqueria del Pesol
per a entrar, al matí següent, ben aviat a València.
Els marges dels camins
la so dels grills.

Hui he estat a punt de plorar
quan he arribat a Beniferri.

Estiu

2009-07-15T01:37:00.002+02:00

Algunes nits d'estiu, anàvem a Godella a sentir albades, les veus trencaven la nit de l'horta, la foscor que a València tant desitjàvem.
Desprès, tornàvem caminant per camins abraçats de camps de xufes. Borbotó, Carpesa, Tavernes. El so dels grills omplia l'espai i a vegades passava un cotxe que ens enllumenava sobtadament el rostre. El nostre rostre torrat pel sol.
El camí se'ns feia curt entre esperances i somnis en veu alta.

a Aitana Agulló

2009-06-22T11:58:00.003+02:00

La vida sempre ha tingut color.
Inclús en els moments més mísers, les mores han continuat omplint els esbarzers i els albercoquers s'han doblegat sota el pes de daurats fruits. Tanmateix, nosaltres no ho recordem i no podem veure-ho. Per a nosaltres, la nostra història sempre ha estat en blanc i negre. Mai encertaríem la tonalitat vermella del somriure d'aquella miliciana que ha gelat el cor de tots nosaltres, al terrat del Hotel Colom; les masses que cantaren i ballaren aquell abril de 1931 ho feren sota una bandera blanc-i-negra i les cançons que ara ressonen a la nostra ment sortien de grises guitarres entre unes mans de descolorida alegria.

Ara, però, retornen aquelles cançons de l'interior de dolçaines i tabals i tu sents que si tancares els ulls podries creure't, més de setanta anys desprès, a aquelles dècades d'esperança. La música, l'alegria, les danses, tots els colors de la vida concretats en un instant a la ciutat de les alfàbregues gegants, a Bétera. Una figuera de fons, les parres pujant per les parets, l'esgarradet a la taula, el so dels grills omplint l'ambient quan la nit comença a caure.
No faltava ningú aquella nit a Bétera, tres generacions unides sota les parres que omplien la porxada. Les històries, les esperances, el foc purificador dels dimonis de Benimaclet, les veus entonant velles cançons.
Tot per tu, Aitana, plena de color i vida, hereva de l'esperança incubada per tantes dones i homes durant dècades de silenci i perpetuadora de l'esperit de dignitat de la teua família i de l'essència del teu tiet, del qual et parlaran aviat de ben segur.

Material nupcial

2009-06-20T02:17:00.002+02:00

Hi ha moments, als quals, les confessions adquirixen les formes més íntimes i els contorns més sinuosos.

Les breus i intermitents llums d'un parell de cigarretes que adquirixen intensitat i una diminuta lluentor amb cada un dels nostres sospirs, dins d'una immensa foscor natural, una nit qualsevol d'estiu. Lluny de la ciutat, lluny de les seues llums. Sols tu, jo, l'aroma de la flor del taronger, la lleu brisa de llevant.
El soroll llunyà d'una xixarra que trenca la nit. Les canyes de la sèquia xocant-se suaument entre elles.

Asseguts sobre dues caixes de plàstic, de les que s'utilitzen per guardar la collita i recordant tantes i tantes coses que hem perdut.

La font de la falzia i els records.

2009-05-26T22:45:00.003+02:00

A la Safor, entre Ròtova i Almiserà, hi ha la font de la falzia, es diu així perquè allà creix la falzia, un tipus de falaguera que recorda als cabells de les deeses i que popularment es diu que serveix per marcar les pàgines dels llibres més passionals.
Allà brolla aigua des de l'interior d'una profunda escletxa a la roca, brolla l'aigua que banya aquella vall del Vernisa, esguitada per la murta i per les taques roses del baladre. L'aigua que abastia el monestir de Sant Jeroni.
Protegida per un mur, brolla l'aigua de la font de la falzia i a través d'un forat pots introduir el capa l'interior del mur i sentir, apassionadament, tots els sons d'aquest poble. Tots els sons d'aquest poble barrejats amb la plenitud del brollar de l'aigua clara i sonora. Sons de dignitat i de història.

Penses en aquell llustrat jove que va fugir de València quan va acabar la guerra i, només amb 20 anys a les seues esquenes, va viure cinc anys amagat en aquell forat que ara contemples. En solitud i només amb companyia d'aquell so carregat de records. sol, infinitament sol, en aquella foscor primitiva, com un ésser fecundat a l'interior d'un ventre matern, a una foscor i una solitud terrible, sols amb la companyia del liquid vital vessant-se al seu costat, al seu entorn durant cinc terribles anys.

Recordes també certa silueta que va aparèixer un bon dia a la plaça de l'Ajuntament, a València. Certa silueta penjada d'un arbre amb una aspra corda d'espart. Tenia una vida, una vida i una horta plena d'hortalisses de molts colors, a Beniferri. Els diaris digueren que l'ajuntament va expropiar la seua terra per a construir, la seua terra i, també, la seua vida.
Tot això ho recordes ara, amb el cap dins de la font de la falzia, entre Ròtova i Almiserà, a la comarca de la Safor. Amb el soroll de l'aigua brollant inundant tota la teua ment.

Ara que t'has anat.

2009-05-20T16:14:00.004+02:00

Ara que t'has anat és quan hem d'entendre que el camí no s'ha acabat i que cal continuar construint-lo tal i com tu vas perfilar-lo.
Ara que el món es desfà en llàgrimes, a Chiapas es poden entreveure les llàgrimes mullant els passamuntanyes i les mares a la plaça de mayo tenen un nou motiu pel qual vessar llàgrimes, és quan hem de rumiar la manera més digna possible de retre't homenatge.
És ara quan el carrer ens crida a tots nosaltres per a que, colze a colze, fem trontollar els ciments d'allò que ens fan creure indestructible. Per a que les parets s'omplin de versos i els jardins d'amants. Per a que, junts, omplim de foc els bancs i les casernes.
La teua marxa no pots passar desapercebuda, la teua tàctica serà millorada, la teua estratègia duta a la pràctica de la manera més tendra i forta.

Ara és l'hora de que planegem un bon homenatge per a tu. Serà complicat.

Tres camins de flamencs (o Titerogakaet)

2009-05-01T21:46:00.005+02:00

Per Teresa Nin...

U

Roses cases de xocolata sobre vies mortes
caminar descalça per un passeig de llunes taronja
crits estridents d'una cultura decadent
filàvem el món seguint les veus que sonaven lluny
naus en flames creuen l'oceà i tot és taronja i un pardal canta una nana
llum que cau a gotes i et desperta: Açò és!
groc és una taula de flors i mort
vaig nàixer per navegar, ja ho saps. Jo ho sé.
Podrit en flors i bolígrafs i cases de cartró
per fi, crec que m'arrencaré les fulles seques, grogues, que neixen als meus cabells.
El món és finit.

Dos

M'he enamorat, i sempre més a gust entre els morts
dues habitacions de teulades vermelles, la llibertat és un pacte social
canta! canta i fes-nos existir...
Les fulles i els patis d'atzuzenes als matins d'abril
ací no hi ha camins; podrien haver existit, però no els vam cantar a temps
grues de calç persegueixen infants
el verd és existir i existir és blau
sargantanes de metall i un tic-tac de ferro omplin l'espai
la mar dels pensaments s'endinsa a les meues profunditats, i no em deixa ofegar-me
fornicant rítmicament de manera obscena a un arbre
no marxes! Quedem-nos, explica'm el silenci.
Brum-brum és flamenc.

Tres

Tres son els cicles de la vida i de la mort seran set o vint o un o setze (o tu seràs mort i només existiràs tu, TU)
i l'aire també ve de tres en tres
feeling és sentir en anglès
la música es fa estimant les cordes de la teua guitarra
és guapissima, ja ho saps
puja'm a la duna i llença'm a la lluna
valls roges o negres o mars de llum
respira, company, vés acabant-te
digues si tot era cert, si serà mai cert
enten-me quan camine per les parets, perquè ja he trepitjat la resta de camins inexistents
espill o tortuga, reflex d'un armari ple de goig i solitud
no som més que un muntó de llibres arraconats.
acabe amb fi i Anaïs. THE END.

La imaginació és una eina altament subversiva

2009-04-21T20:51:00.002+02:00

El sol va eixir per l'est, per sobre les aigües de la nostra mar que ara, tot i que potser no se'n adonara, banyava unes costes que havien canviat durant la nit, al igual que el sol donava llum a uns carrers que no eren els mateixos que havia enllumenat el dia anterior, com venia fent seguint una llarga tradició. La nit va ser l'escenari del canvi, la clandestinitat de la seua foscor va propiciar els fets. Els subversius fets que fins eixe matí sols existien a les ments dels seus autors.

La causa ningú no la va acabar de conèixer però la situació havia canviat de manera dràstica.
Era l'Avinguda Blasco Ibañez. Allà en parlaven d'uns jardins que mai ningú no va poder veure. Els semàfors havien domesticat les teues ànsies de córrer a la deriva; els automòbils t'aturaven de sobte, recordes aquell dia d'abril on passejàvem junts i els meus ulls pareixien dir-te mil paraules? Només ho van poder fer els ulls. Les paraules no arribaven a la teua oïda ni tan sols quan te les vaig dipositar amb un breu xiuxiueig al cau de l'orella amb un sensual gest, el terrible crepitar dels cotxes impedien qualsevol comunicació amb tu. Vaig haver d'oblidar les meues intencions. Blasco Ibañez començava llavors a la teua Universitat, i malauradament del bressol del coneixement partia cap a la mar amb un avanç destructor, era una fletxa que a poc a poc es clavava just a l'altre extrem, a l'últim bastió de la imaginació i la espontanitat. Allà es refugiaven els últims amants de un món condemnat a l'anacronisme, les últimes ànimes vives d'una ciutat de morts. El seu nom era Cabanyal i va ser precisament Cabanyal qui va forjar la resistència que aquella nit havia esclatat màgica i plena de vida i sentiment. Amb una força que havia alçat el fred asfalt, el fred asfalt gris ara transmutat a un verd vida, verd mar, verd vall, un verd que salpicava el marró de la terra fèrtil i humida com la taronja oberta amb les ungles i amb els dits.

Així va començar tot, els blocs van caure un rere altre durant la nit d'una manera tant silenciosa que cap veí no va despertar-se fins el matí següent, quan s'alçaren miraculosament vius d'entre les runes i, badallant encara, saludaren a la terra que xafaven amb els seus peus descalços que ara es barrejaven de fang, matèria primera de l'home. També van proliferar habitatges que els pensaments subversius que havien planificat aquesta operació van construir àvidament en sis, set o vuit hores aproximadament. Foren construïdes ràpidament però amb molta cura i havien estat pintats d'alegres colors que, al capvespre, es fusionaven amb el de la mar veïna.

A partir d'aquest moment des de la mar fins els Vivers tot era un trenca closques de vida i color. Els cotxes havien estat desterrats doncs els hi era complicat circular per entre la terra i el fang i els humans ara corrien lliures de semàfors i proclamaven als quatre vents el seu amor. El joc era un dret i la música ja no tenia amos i sortia de cada finestra provinent de clamorosos acordions. Cadires omplien els portals de les cases i les històries i les velles dites circulaven de nou per a no tornar a perdre's a l'oblit senil mai més. La Setmana Santa va continuar fent-se durant els primers moments i es va estendre a la totalitat del barri, fins que algú va adonar-se de que ara eren lliures de vells conceptes del passat i que no calia passar una setmana de passió i sacrifici per a celebrar la resurrecció del Nostre Senyor Jesucrist amb una gran festa. Ara llençar la vaixella per la finestra o llençar flors als desconeguts podria fer-se lliurement sense seguir cap vella tradició. Un llençol blanc estes al vent amb conjugals inicials laboriosament gravades presidia l'espai.

El Cabanyal havia devorat Blasco Ibañez.

Raimon (IV)

2009-04-08T17:50:00.003+02:00

hi ha una cosa de tu que em fa embogir, Raimon

el sabor a terra que tenen els teus dits
la terra que se't sol quedar entre les ungles
les teues ungles de mans laborioses
arrelades a la terra

Et recorde, Amanda

2009-03-23T15:53:00.003+01:00

Te'n recordes, Amanda? Feia anys que no tornàvem per ací. Tot està igual que ho vam deixar, com si el nostre indret secret s'hagués mantingut inviolable durant tot aquest temps, sols uns anys més vell. Les flors han crescut sobre el nostre matalàs, ara una estora vermella el cobreix. El pas del temps li ha sentat molt millor que a nosaltres.
Vas eixir només un parell de mesos abans que jo. Tot i així, em vas esperar pacientment, no saps l'agraït que t'estic. Els anys a presó no han fet més que reforçat el que sentia per tu, saps, Amanda? Ara, sota aquest mant verd i vermell que ara enllumena el sol del migdia, envoltat de somiers i impenetrable als ulls dels vianants, tornarem estar units, com fa tants anys. Havíem vingut aquest amagatall fugint dels ulls dels xiquets del barri, sempre tant encuriosits. Encara que fórem rebutjables per a la major part de la població, encara no havíem perdut la humanitat. Érem conscients del que el que fèiem no era correcte i preferíem aïllar-nos amb aquesta coberta vegetal. Sabíem, tot i així, que a vegades encara seguien venint els xiquets a mirant-nos en èxtasi, quan cap dels dos es podia moure i passàvem hores mirant la llum que es colava entre les fulles de les canyes, jo mai vaig deixar d'apreciar el teu rostre ple de clars obscurs per aquesta il·luminació natural, ni tan sols quan duia la merda més gran del món vaig deixar d'apreciar aquest instant que solia donar-se, quasi sempre, al migdia.
Veus, Amanda? Han passat quasi quatre anys, però no he oblidat cap detall. Hui tot torna a començar. M'encanta que sigues amb mi en aquests moments, en aquests i sempre, però sobretot en aquests, al voltant dels quals no ha deixat de girar la nostra vida i, sovint, dubtàvem que volguérem que alguna cosa canviara.
Fa un dia meravellós, pense que és com si el sol hagués estat ocult durant mesos esperant la nostra trobada a aquest indret del món i just ara, en aquest precís instant, hagués decidit esclatar tota la llum que havia estat guardant aquests anys per a deixar-la caure sobre nosaltres. La mar només quedava a uns metres i la seua brisa s'escolava al nostre amagatall mentre, amb gran cura i delicadesa, em passaves el vell cinturó pel braç. La dosi ja estava preparada i carregada, ho havies fet tot amb molta dedicació mentre em meravellava observant-te, amb un mig somriure a la teua boca que, tot i demacrada, jo trobava la més bella que havia conegut mai.
Tota la meua vida, la que em quedava, es va escolar per eixa agulla que acabaves de injectar al meu braç. Tot es va multiplicar, el meu amor cap a tu, el sol, la llum, el color vermell de les roselles, Camarón sonant molt alt a un cotxe que passava a prop, Ai como el agua que baja del monte, la teua mirada, sobretot això, la teua mirada verda, verd fosc, verd clar, verd mar, verde que te quiero verde. Aquelles falles de l'any 97, quan te vaig conèixer, aquella pel·lícula, cinc milions de vegades superior al millor dels orgasmes -m'ho hauràs de permetre, Amanda, se que tu m'entens.Vaig sospirar, et vaig passar la mà pels muscles, i em vaig deixar caure sobre la coberta de roselles i gespa que ens cobria. Després de tants anys, tornava a mirar la llum que s'escolava per les canyes i ens inundava de llum. Un riure infantil es sentia al nostre voltant, segur que els xiquets del barri tornaven a estar observant-nos. No t'importava ara mateix, no podia importar-te.

T'estime, saps Amanda? Sóc tant feliç al teu costat. No vaig poder xiuxiuejar res més.
Ai,

"Tota València en flames la nit de Sant Josep..."

2009-03-17T22:27:00.000+01:00

La ciutat continua en plena ebullició de foc i pasdobles als carrers. El rebombori de masclets i coets segueix creuant els dies i en aquest precís instant un grup de falleres caminen ben dretes seguides del seu séquit, amb l'atrezzo ben col·locat al cap, el volàtil cancan, les delicades enagües. Just quan arriben al punt on la meua mirada s'alinea amb l'horitzó una colla de joves s'entrecreuen amb elles, tenen presa, Segurament vegen a perdre algun tren
El sol entra fulgurant a traves dels finestrals i l'Estació del nord és tot un variat mosaic de gents vingudes de tots els pobles de la contornà. Les ingènues dones que visiten a algun familiar, potser llunyà; els crits de ràbia de qui ha perdut l'últim tren cap a algun poble perdut de la Serrania i haurà de passar altra nit a la Ciutat, qui sap si a algun humil hostal de Velluters, qui sap si sol.

Les solitàries estacions que el tren de Cartagena ignora: Vallada i la enorme solitud d'un home a l'andana. El tren havia de passar per Villena, després, a l'altura d'Elda, els ametlers impàvids ja havien florit, blancs, roses i tendres.

Parlàvem, no se, de tot allò que podíem llegir dins d'uns ulls qualsevol, i jo no podia deixar de pensar en els teus.

Recomençament.

2009-03-13T23:27:00.000+01:00

Els dies s'allarguen tímidament, a poc a poc. Innocentment fas càlculs per determinar els minuts de sol que s'incrementen diàriament. Mentrestant març t'ha agafat de sorpresa. Els esclats omplin la nit i omplin també els calorosos dies de març, s'apropa el dia de Sant Josep i no pots llevar-te del cap el ritme d'aquell pasodoble: València.
Progrés, Benlliure, Escalante, el solar on s'alçava amb dignitat la casa de la palmera, amb els seus finestrals plens de sol. al carrer Sant Pere. Tot ho veus ara amb altres ulls, acceptes que comença a formar part de tu i estàs orgullós. Vora la mar la vida palpita a un ritme diferent. Ho penses mentre mires eixes estrelles que abans la ciutat t'amagava. Recordes les teues primeres escapades lascives a la Malvarrosa, aquella solitud, aquell silenci sols trencat per la teua respiració i pel balanceig continu de l'onatge. Ara tot ho veus d'altra manera.

Ací el passeig marítim, alternat amb certs poemes de Miquel Martí i Pol. No se si plou on ets, però la pluja fa que et recordi. Més enllà, la eterna silueta amenaçadora de les grues del port, amb les seues grans potes i llargs colls sobresortint de la bruma del matí. Les tapies que avorten les possibilitats de reviure de cada edifici, en contraposició, la roba viva que s'enlaira als balcons, com si foren senyeres de lluita vermelles, de lunars roses i de brodats daurats. El so d'una guitarra a algun portal, plena de dignitat.

Al capaltard seus front la mar i vanament esperes que arriben els vaixells carregats d'homes i de peixos.

Al Cabanyal.

2009-02-12T20:27:00.000+01:00

Havien tapiat la seua porta, el seu balcó, les seues finestres de persianes verds i marcs de fusta.

La vida al seu voltant s'havia marcit. El vent bufava amb força des de la Mediterrània, però era incapaç de tombar els durs murs de formigó que ara tapaven els ulls i la boca d'aquesta casa. Recordes aquells papers sobre la sòbria taula de roure del saló? Durant les vesprades de tardor el vent entrava per tots els indrets de la casa i feia volar les fulles, escampant-les per terra. Es divertia fent-lo, i enrabiava al pare, que inútilment proferia crits i maleïa als Deus.

Ara ho recordes, ho penses. Son les set de la vesprada i a aquesta mateixa hora, durant aquest mes de febrer, el cel pren una tonalitat blau elèctric. Penses a Klein, el penses junt a Sorolla, els dos vora la mar, jugant amb els blaus de la mar i els blaus del cel, dues tonalitats que s'atreien feroçment i feien l'amor front les façanes modernistes que un sabut i vell mariner havia vist a Barcelona (o a Reus) i havia reproduït, àvid, a la seua humil casa. Els veïns, lògicament, l'havien copiat donat el bon gust que de sobte havia pres l'habitatge d'aquell mariner mediterrani.
D'això fa molts anys, però, i aquell mariner que es meravellava amb el modernisme català ara jau sota la sorra de la mar, on clandestinament el soterraren els seus fills una nit d'agost, quan va morir.

Va morir, i ara ho penses i l'evoques quan la seua casa, aquella de parets plenes de llum on el últim sol del capvespre s'entretenia arrapant uns vidres, mor a poc a poc. Unes plantes també moren al balcó. Els operaris que tapiaren aquella porta no van tenir cura de salvar-les replantant-les, potser, al jardí que havia dos carrers més enllà. Adoptar aquelles plantes era, per suposat, una idea que ni tan sols se'ls va passar pel cap quan van començar a alçar, rajola rere rajola, com si foren enterradors tapiant un nínxol, el mur que tancaria eixa casa per a sempre. Ara les plantes moren al balcó i ningú no vindrà a posar-les aigua o a canviar-les per unes més boniques encara. Ni tan sols el dia de Tots Sants.

T'agradaria venir un diumenge assolellat a la porta d'aquesta casa, venir amb la Teresa i amb un acordió escarlata. Una vegada algú va dir que la Teresa cantava amb una veu semblant a la de l'Amalia Rodrigues. Aniríeu els dos junts en solemne processó i al arribar al mur que abans era porta li dedicaríeu un tango a aquella casa, un tango trist, curtament trist, un tango a les seues parets plenes de llum, a eixes pobres plantes que es marceixen al balcó i per les quals plores cada nit abans de dormir. Abans de marxar, dipositaríeu una rosa allà on abans hi havia la seua porta, una rosa perquè és flor de vida, no cap crisantem de mort i freda làpida.

Inútilment evoques aquella casa, i ho fas amb el vent donant vida a la roba estesa al balcó, fent reviure aquella falda vermella que m'agradava veure't posada, com si encara ballara, acomodada a la teua cintura ferma, al ball dels dissabtes.

La vida és acció poètica.

2009-01-31T23:08:00.000+01:00

El dia de sant Jordi de 1916, amb els camps de batalla d'Europa plens de sang i cadàvers putrefactes, es lliurava a Barcelona un combat de boxa que no es pot qualificar simplement com a tal. Aquell no era un combat qualsevol, era EL combat.
Jack Johnson, un negre campió del món dels pesos màxims s'enfrontava a Arthur Cravan, el nebot de Oscar Wilde, el poeta, l'excèntric, el conegut director de la revista Maintenant (revista sense pretensions ni portada) de la qual era únic redactor sota diversos pseudònims. Cravan estava vivint a Barcelona des de feia uns mesos donant classes de boxa, havia fugit de França per problemes amb la justícia.
Tot el món estava entusiasmat amb el combat, la premsa ho havia publicitat com l'esdeveniment de l'any i no era per a menys. La plaça de bous de Barcelona estava plena de gom a gom, homes i dones de prestigi amb les roses i els llibres que corresponien a tal dia, obrers, xiquets i prostitutes es barrejaven sota el sol d'aquell diumenge de sant Jordi i tot era una mar de crits i colors, ningú no es volia perdre aquell combat definitiu.
Poc va durar, sis assalts i perquè era el mínim acordat entre Cravan i Johnson per a repartir-se els beneficis. Cravan va quedar totalment K.O. i el públic cridava i esbroncava als púgils mentre demanava que els tornaren els diners. Les sabates volaven i si hagueren tingut tomaques sens dubte que les hagueren llençat contra el cos immòbil de Cravan.
Segurament a ell no li hagués importat, tan sols pretenia aconseguir diners per a marxar a Amèrica i ho va aconseguir. Al 1917 el vaixell on viatjava arribava a Nova York.

Cravan rebutjava l'art com a objecte, "l'art com a expressió d'una societat podrida ha de ser reemplaçat per l'acció personal, doncs la vida és una aventura artística" i era realment conseqüent amb les seues idees. Solia atacar les llibreries, declarant que allà "tot es confon i, tot i que siga nou, es troba ple de pols".
Al 1917 havia de donar una conferència sobre humor negre al Saló dels Independents de Nova York. El public era triat expressament entre la burgesia: elegant, notable, de bones costums... Cravan va irrompre a la sala amb cara de no haver dormit en dies, l'ale li feia pudor a ginebra, li costava moure's i i davant la sorpresa del públic i el desmai de les dones de l'alta societat neoyorkina, va començar a despullar-se. La policia va irrompre al local amb la intenció de detenir a Cravan, els seus amics van intentar defensar-lo en va i, desallotjat de la sala entre crits i insults cap a tot el món allà present, va passar uns dies al calabós fins que el col·leccionista d'Art Conrad Arenberg va pagar la fiança.

Feia quasi dos metres d'alçada, amb cabells rossos brillants sota un sol com el de París, on va instal·lar-se buscant la vida suburbana i mundana, els seus cavarets plens d'excentricitat, alcohol i dones amb llargues cames daurades. Era un xic atractiu i tenia possibilitats d'èxit. Va arribar a ser campió de França dels pesos semi-pesats, però va fer de tot durant la seua vida: obrer, conductor de mules, jornaler, llenyataire, xòfer, miner, lladre de joies, va viatjar amb passaport fals per mig món i, a més a més, sabia encantar serps. Seguint el seu ideal va viure una vida sempre a l'extrem que va entusiasmar als dadas, pensament del qual molts consideren precursor. Va fer del gest un autèntic art.

De Cravan un bon dia no va tornar a saber-se res més, al 1920 va desaparèixer mentre navegava a la seua barca pel Golf de Mèxic, diuen que buscant a la poeta Mina Loy, amb la qual viuria un breu i apassionant romanç i que en eixos moments es trobava a Europa. Potser va morir o potser va desaparèixer sota una identitat falsa a qualsevol indret del món. La mar mai va tornar cap cosa que es semblara al seu cadàver ni es va tornar a saber de cap de les seues accions poètiques enlloc.

El veritable nom de Cravan era Fabien Avenarius Lloyd.

Tot allò que vas dir-me.

2009-01-19T20:07:00.000+01:00

A l'any 1952 el compositor i pianista John Cage, potser volent demostrar que el silenci no existeix, que realment allò que nosaltres anomenem silenci no és més que deixar d'escoltar certes coses per a passar a sentir-ne d'altres, va composar una obra anomenada quatre minuts, trenta tres segons on, amb gran complexitat i voluntat, passava exactament aquest temps sense emetre cap so, sense tocar ni una sola tecla i gairebé contenint la respiració.

Recorde que vam descobrir aquesta obra junts. Mai ningú no sabrà el que vaig escoltar durant aquest silenci.

Els objectes.

2009-01-03T18:29:00.000+01:00

Ahir anares al rastre de les Glòries i la trobares.
Era una fotografia vella, dels anys de la postguerra potser.
La mirarem molt llargament i amb molta cura.
Les vores desgastades, la grogor d'aquell rostres que, des del passat, ara t'observaven per un conjunt d'atzaroses causes.
Cinc innocents somriures adolescents se'ns adreçaven sense saber-ho. Una alegria viva recorria aquelles cares superposades, una darrere de l'altra. Una sinuosa sensació recorria la fotografia.

Era inevitable preguntar-se pel destí d'aquells rostres.
Han de tenir 15 anys
Jo diria que vint.
Què farien l'instant després de que l'objectiu de la càmera les immortalitzara?
Potser la tercera, la que fa la cara més seriosa, jau ara entre terra i fusta a un anònim cementiri de comarca.
Mai no creurien que s'ha parlat d'elles a una humil habitació de la València d'aquest any recen inaugurat de dos mil mou.

Mallorca de poetes eufòrics

2008-12-31T17:59:00.000+01:00

Espere aconseguir fer-te algun dia conscient de que aquests hermosos paratges, aquests penyasegats contra els quals xoquen impàvides les ones de la nostra mar i els sinuosos camins entre muntanyes no son més que terres ermes i dessèrtiques si no els compartisc amb tu.
Hi ha finestres verdes obertes a la mar i paredes de calç que ja no aguanten ni un raig més de sol que seràn incompletes fins que no s'ameren amb el suor de la teua esquena nua.
La teua esquena nua espentada pel meu cos.

Ahir li vaig xiuxiuejar a Chopin a l'oida una nova idea que el farà composar una melodia immortal.

La bella dona de cos esvelt.

2008-12-20T16:20:00.001+01:00

La bella dona de cos esvelt
La passió i la força
el sentiment i els colors
expressats de qualsevol manera
a qualsevol indret del món

La bella dona de cos esvelt
tatarejant una dolça cançó coneguda
evocant millors temps
mentre passa un drap pels vidres plens de pols
vidres arrapats pel darrer sol

La bella dona de cos esvelt
amb una bata blanca i llarga que cobreix els seus genolls
bata de cenyides teles
a traves de les quals pots entreveure, lleugerament, la forma dels seus mugrons

La bella dona de cos esvelt
asseguda al terra de la plaça major
es banyava de sol i llum
entre els seus dits un Estellés consumit àvidament
per una mirada verd marí, verd vall, verd intens

La bella dona de cos esvelt
amb pas ràpid creua el carrer
amb la cistella plena de vida
carlotes, carxofes, una ceba i dos pimentons
la falda d'estampat florit
i unes cames llargues i sinuoses

La bella dona de cos esvelt
correctament asseguda front al vell i robust piano
del qual treu notes afilades
notes que et marquen com si foren creades a foc calent
passant amb sentiment els seus dits per les tecles, una a una
i només alçant-les amb l'enyorança que suposa abandonar-la
abandonar-la per transportar-la a la tecla del costat
i repetir el meravellós procés creador

La bella dona de cos esvelt ha esdevingut clandestina lluitadora, amb la dolça mirada que li confereix el seu rostre cobert, crea un esclat de colors i ràbia amb la bomba incendiària tota amerada de les llàgrimes vessades sobre ella mentre la confeccionava, mentre la confeccionava amb hàbil gest artesà.
I la seua estela brillant, fulgurant esperança.

La passió i la força, el sentiment i els colors de la vida, tot confluint amb el so d'un vell acordió que prové de qualsevol finestra. Torneu a eixir al carrer i no torneu fins que no siga vostre, conquerit a poc a poc amb subversius gestos quotidians.

Reconstrucció del mapa d'una batalla.

2008-12-04T18:49:00.000+01:00

Al dia següent les restes de la batalla encara eren ben visibles. Des de la distància es divisava el negre fum que sorgia des dels interiors de la teua boca i acabava fonent-se amb eixa taca d'humitat que hi ha al sostre, ara esdevingut cel. També es podien percebre les taques vermelles que esquitaven aleatòriament l'escenari del meu coll -punt on es va ballar el tango àlgid de la batalla- i que guardaven als teus llavis escarlates el seu origen últim. Una reguera de cadàvers s'amuntonaven a grapats a un cantó del camp de batalla, descuidadament escampats des de l'interior d'un preservatiu usat.

Havien passat hores, no podies dir quantes doncs amb concretes intencions abolires el temps baixant la persiana de la finestra que enllumenava el lloc del conflicte, sumint-lo a una foscor eterna dins la qual es trobaren els nostres exèrcits, decidits a enfrontar-se en el combat final d'eixa batalla que havia començat hores abans -potser anys- a poqueta llum, amb el jazz com a fil conductor de les nostres tropes i l'hostigament de les nostres mirades. A tal escenari les nostres avantguardes de dents i saliva xocaven constantment i al ritme que marcava un llunyà contrabaix les llengües s'empenyien en valents duels a vida o mort. La meua penetrava a dins teu per omplir-te de poemes. De poemes i de totes eixes coses que no m'havia atrevit a dir-te i per a les quals no trobava les paraules adients perquè, potser, mai no van existir i és ara quan comencen a ésser perquè les evoque.

Historiadors! filòsofs!
Tot aquell que pretenga
reconstruir el mapa d'aquesta batalla
que va sotmetre allò estàndard
allò idèntic
i va instaurar la força de la curiositat
l'energia dels colors
la passió dels impulsos
haurà de cercar les fonts
als amagatalls secrets del teu coll.

Els nostres homes de cossos sagnants, armats d'energia i colors xocaren finalment com un torrent de flors vermelles, amb tota la força de les ones marines. Ara s'arrapaven amb ímpetu les esquenes i es fusionaven amb ungles i dents, es destrossaven amb fàlics punyals i cap dels nostres fidels soldats oposava resistència a la mort que enfrontaven. Un a un es llençaven contra l'enemic com si dugueren els ulls embenats, disposats tots ells a morir estrangulats entre els teus dits, que ara esdevenien dolces armes mortals.

Van ser hores de calorós setge al teu bastió final, d'enfrontaments cos a cos marcats per les notes de Piazzola que van donar com a resultat un meravellós espectacle de cossos extenuats i inerts, tots coberts de fluids provinents del teu indret últim. Sospirs extasiats de plaers ocults.

- Vine, anem a la dutxa junts.
- No, vull recordar-te sempre.

Apologia a un torrent de flors vermelles.

2008-11-22T19:45:00.000+01:00

Novembre és un bon mes per a les revolucions i aquesta que ara estem duent a terme està servint per a guanyar tantes coses, ni que siga a nivell individual, que ja no es podrà considerar mai una derrota. La victòria va assolir-se en el moment en que el cor de tots nosaltres va començar a batejar al mateix ritme i quan ens vam adonar que si tu somreies jo també ho feia i que quan tu t'indignaves, la indignació era meua i era de tots. Només pel fet d'haver-te conegut, d'observar amb avidesa el teu perfil ferm a la porta de la facultat, de meravellar-me amb la lluentor dels teus ulls, ara espills magnànims del teu rostre ocult pel passamuntanyes; només per aquest torrent de sensacions que ara m'injectes imperativament, ha valgut la pena superar discussions i debats i porrades i nits en vetlla sota l'atenta llum de la lluna, perquè el fruit final de tot això, que ara és nostre i ens pertany, és allò més valuós que podríem haver adquirit durant aquest mes de novembre que junts hem pintat de roig, d'or i de milers i milers de colors de lluita i rebel·lia.

Aquests colors tant intensos que hem vist creuar l'aire i reflectir-se amb força a les nostres caputxes plenes de vida i de poder. Hem colpejat junts els seus cascos d'hipocresia i amb els pals de les nostres banderes de futur hem buscat travessar els seus punts febles per a poder obrir camins d'esperança que sols ells ens arrabassaven. Tots junts, tu i jo i ell i aquella xica de mirada distreta i falda verd botella que ahir llegia a Lorca en veu alta i ara eixos versos esdevenen punys i ungles, una dentadura de mil dents de marfil que ara brillen al sol i que s'obrin per a fer front als mercenaris de l'Estat.

Tu i jo, és a dir, nosaltres, tenim la creativitat i la imaginació, tenim unes immenses ganes de viure, una tremenda il·lusió de canvi. Amb aquestes armes omplirem les aules de debat i creació, de colors, d'un intens aroma a clavells i gessamins i de mirades d'amor i lluita. Sols nosaltres tenim la clau capaç d'obrir els camins.

Dia de Tots Sants

2008-11-01T14:09:00.001+01:00

Éreu milers, duts un a un a bruts camions que arribaven un rere altre des de mil indrets diferents. Portàveu marcat amb ferro calent un únic pecat, el de la humil dignitat de resistir. Fóreu duts fins aquests murs pels que ara passe la meua mà, tremolosa de sentir encara el forat del vil metall, l'essència de la vostra sang esquitxant la freda roca. Van ser moltes nits de crits trencant-se sota la tènue llum d'una lluna que no oblida, sota un cel que gairebé 75 anys després encara vos recorda a un dia com hui ruixant-nos lleugerament amb les seues llàgrimes. Vàreu haver de cavar amb mans brutes i cansades els vostres propis nínxols, amb la mirada d'aquell que observa com s'apropa l'hora final i només pot aspirar a veure per darrer cop la llum de l'alba retallant breument l'horitzó, les hortes de Sant Isidre i Patraix, la silueta de València al nord.

Son de quan la guerra; el meu tio Pepe desaparegué a Paterna; mira mamà, ací deu estar el pare; 70 anys viuda, vosté que troba; se'l portaren al convent de Santa Clara. Han passat molts anys i encara queden obertes velles ferides que difícilment coagularan, un secret silenci que ho cobreix tot i l'autocensura d'aquells que ho van viure, que ho van patir, un abans i un després, abans de la guerra, en temps de guerra, una singularització de la guerra que assenyala la seua petjada encara fèrtil als nostres temps. Milers de cossos soterrats al cementiri de València a un dia de Tots Sants ple de roses i nards, un camp saltejat de verds, liles, grocs i escarlates, la dona que neteja pulcrament la làpida del seu home amb un drap, eixe humil nínxol amb el nom gravat a mà directament sobre el guix, el magnànim panteó neo-egipci de la família Llovera. Decenes de milers de cossos sense identificar sepultats sota una terra fèrtil gràcies a la seua força, sepultats sota nínxols construïts a la postguerra, decenes de milers de famílies vagant sense rumb, vessant les seues llàgrimes aleatòriament per si de cas alguna caigués sobre l'exacta parcel·la on jau el seu fill.
Arriba novembre amb el so de l'ocult plor de la dona que, vestida de dol, espera encara l'arribada del seu fill, se'l dugueren a la Model ara fa setanta anys, quan la guerra.

Adéu, Octubre.

2008-10-31T04:45:00.000+01:00

Octubre comença a morir, cau com si fos la suau fulla de un roure potent.
Les façanes grogues, les llargues façanes grogues que ara evoque banyades de llum, romanen humides davant els meus ulls, una canonada deixa caure un raig d'aigua al meu costat.
Un fred polar arrasa València. Fa dies que no para de ploure, tot és aigua i vent, un vendaval furiós d'aigua i de vent recorre uns paisatges buits de matèria i de sentiments.
Passege pels carrers entre paraigües i abrics. Una dona amb una bufanda groga passa pel meu costat, la mire als ulls, son uns ulls cansats, fatigosos, amb cert desig incomplit passant pel seu interior com si una línia oculta recorregué la seua història, i de sobte penses que, potser, podries canviar-la només amb un somriure.

Observe uns carrers humits i freds, però també convulsos, octubre se'n va tenyit d'un to escarlata, tant vermell com la sang recen vessada. A les facultats centenars de veus omplin els corredors i les consciències com si foren sagetes de foc i flames, incendiant edificis i individus.

I Octubre mor i deixa enrere tota un rastre de records perennes com petjades al ciment i tot un seguit de resistències, amor i lluita. Unes mans, unes mans grans i poderoses unides com a símbol de tot el que és i de tot el que farem junts, perquè ara tornem a començar una nova etapa amb més força i decisió que mai, això està clar.

http://assembleageohist.blogspot.com

La papallona dels teus cabells.

2008-10-15T19:43:00.000+02:00

Ella tenia permanentment una papallona negra posada al seu muscle, i amb un viu i alegre voletejar, recorre constantment el poc espai que havia entre taula i taula al Cafè Lisboa, el just per a que una papallona com ella s'escolara entre les nostres boques que bevien cafè calent i anhelaven trobar-se entre aquest aire blau que hui cobria València per complet. Un home de camisa clara llegia la columna d'Elvira Lindo a El País i una falda verd botella acaparava les mirades de un sector important de la plaça mentre la creuava amb pas distret, precedint unes cames llargues i bronzejades pel sol que pels seus moviments pareixien no tenir gaire clar el seu rumb i demanaven a crits que les guiares. L'home de camisa clara que llegia a Elvira Lindo ara ha passat a finalitzar uns mots encreuats que algú ha deixat a mig fer -potser aquest matí- i és objectiu de les mirades àvides de la dona que ocupa la taula del costat, als dits de la qual es consumeix un marlboro el fum del qual arriba fins a la cadira que ocupa l'home de camisa clara, el qual toseix. A l'altra punta de la plaça, a la taula més llunyana a la meua boca, una jove que muntava en bicicleta rosa creua àgilment les cames sobre la seua cadira i riu, no a rialles, sinó amb eixe riure desidios del qui observa al seu amant al llit mentre dorm, com qui acaba de descobrir un secret ocult. Un xic l'observa amb certs pensaments impurs.Una dona puja pessadament l'escala d'un vell edifici groguenc.

Ell ha de rondar els seixanta anys i carrega amb un pesat acordió escarlata, juga amb les seues tecles i amb elles ens transporta a una mena de Buenos Aires de tango, fum i desídia; de dones de fixes mirades i faldes verd botella, d'homes elegants que fumen en pipa dins una antròpica foscor. Les notres cobrixen el món d'una atmòsfera distinta, un teló vermell es desplega des de les teulades i ens envolta. La música segueix, una cançó rere altra i la jove de somriure antíc no pot evitar ballar i donar voltes sobre si mateixa amb el xic de mirada ancestral agafat per la cintura. Des dels balcons les ancianes es tornen joves i alegres i riuen i canten mentre que l'home de camisa blanca i la dona del marlboro ara no poden evitar parlar i parlar a traves de les seues mirades, i es diuen tot allò que s'havien callat durant quinze minuts de passió oculta i secreta. Un xiquet li regala un gran clavell groc i viu a una xiqueta i, sense que ningú se'n adone, l'home que ronda els seixanta anys es marxa lentament, donant agradables i sinceres gràcies als presents.

Mort-vida-València-Verona.

2008-10-05T12:55:00.000+02:00

Un cafè es refreda sobre la taula durant un calorós matí de tardor. He tornat breument a les arrels, al meu poble, a la seua Verona. Mentrestant, Borges es consumeix entre unes mans tranquil·les i uns ulls àvids.

Des d'ací evoque certs indrets d'aquella comarca que sento meua. El Barranc del Carraixet que durant tants segles ha estat abocador de mort, ara esdevingut foc de vida i passió. La rodonor dels teus pits amagats a la seua foscor, com si d'uns pits clandestins es tractaren. La lluna plena i, al fons, el resplendor de València. Els teus gemecs trencant la nit.

Davant meu hi ha l'Esglèsia de Sant Martí, un fosc i trist funeral s'allunya lentament pel carrer major i, enfrontat a ell, un goig conjugal avança ràpidament amb un seguici de coets i crits. La mort torna a esdevindre vida en qüestió de minuts, aquest cop sota els murs gòtics de l'Esglèsia de Sant Martí.

Pense en la mort i en la vida com a dues meitats indestriables d'una mateixa cosa. Succeint-se succesivament sota el mateix cel i alienes l'una de l'altra. Pense en tu i et recorde com un simple record, sense cap altra pretensió que la de guardar-me sota clau aquelles nits de lluna plena, amb el resplendor de València al fons. Espectadora i alhora escenografia d'aquests anys de joventut que ara consumisc.

Barcelona.

2008-09-18T15:23:00.000+02:00

Barcelona, 1 d'abril de 2008, Arc del Triomf.
La ciutat Comtal m'ha rebut amb un sol fulgurant després d'una setmana a la ciutat dels estels i la pedra, allà on el sol més que inundar-te i banyar-te la cara i cobrir la totalitat dels teus cabells, ara d'or, et consolava. Barcelona sempre m'ha semblat una ciutat plena de contradiccions i contrastos.
Una dona acaba de vendre'm una rosa, de les més maques de Ripollet -afirma amb convicció-, l'empresa on treballava va fer fallida i ara havia de vendre roses i polseres pel centre de Barcelona per sobreviure.

La ciutat amaga entre els seus murs a éssers als quals l'actual ritme de vida, junt amb l'individualisme, ha transformat en anacronismes, junt a mi un grup de avis juguen a cartes al voltant d'un banc front a mi, la partida la dirigeix una dona de veu grossa i xupetí vermell, un vell li retreu algo a crits.
Ahir vaig conèixer a doña Rosa, setanta anys carregava a les seues esquenes d'adolescent de vint, la seua càlida roba reflectia la força del seu esperit. Es guanyava la vida venent roses i mocadors vermells que carregava a una preciosa cistella de mimbre. Em va confessar que li fascinava Víctor Jara.

Barcelona, 29 de juliol de 2008, claustre de l'antiga universitat.
Mai havia tingut tanta raó quan afirmava que Barcelona despertava en mi sentiments tant contradictoris com la vida i la mort, com el sexe i la mort. Fa quatre mesos que vaig trepijar aquesta ciutat per darrer cop i llavors Barcelona se'm presentà altiva, forta, peculiar, hereva d'aquella Barcelona bressol de la flama revolucionària, esperança clandestina durant tantes nits, plena de vestigis d'un temps passat, de runes humanes que observava plens de dignitat.
Hui Barcelona és diferent, els que abans se'm presentaven entranyables i magestuosos, ara passegen un rere altre pel meu costat com a cadàvers que la ciutat ha expulsat del seu si. Titelles humanes, cossos mutilats, emfamolits, torrats pel sol, horribles formes humanes deformades s'amaguen sota elegants xaquetes, Tots han perdut el seny. Els únics ulls que encara miren a les magestuoses façanes modernistes son els de les Nixon de turistes nipons i del nord, la resta tan sols tenen les papereres com a objectiu. Dues dones han xocat a l'entrada del metro automaticament i sense mirar-se al rostre, com resortades per algun complexe mecanisme, s'han llençat tot un grapat de paraules malsonants.

Acabe d'escriure i em done compte sobre quina superficie ho feia, un anunci de l'Avui em demana que envie les meues opinions sobre Barcelona per a que les convertisquen en notícia, tinc temptacions de cercar un locutori i fer-ho.

Barcelona, 13 de setembre de 2008
He tornat a Barcelona, no feia ni 24 hores que l'havia deixada enrrere, però torne a Barcelona. Un dia avorrit i sense perspectives s'ha transformat en una ciutat, Barcelona. He tornat mogut per una passió oculta, per unes ganes tremendes de viure, per esclatar junt a tu amb la força de deu mil primaveres, per a trobar-te aquesta nit entre els llençols del llit d'eixa pensió on vius, ara esdevinguda flama i origen de vida, de força.

Apologia de l'art clàssic (i d'Eva Green)

2008-08-21T19:15:00.000+02:00

Havia arribat el temut moment, el moment tendre i àgil. Durant anys havia dedicat tot l’esforç del qual era capaç traçant el pla definitiu, el pla universal que li permetés acomplir el seu somni, apagar eixa flama que cremava al seu cor des de que la va vore per primera vegada. No li agradava sentir-se com si fos un lladre, però havia hagut de dedicar la major part d’aquests últims anys a aconseguir burlar les mesures de seguretat que l’aillaven del seu estimat desig, del desig infinit. Havien estat molts jorns somiant amb el moment que havia arribat, quantes vegades havia deixar volar la seua imaginació recercant uns perfils que ara ja hi eren davant seu. Un suor fred banyava la seua front i va sentir com la seua mà, tremolosa, s’obria pas deliciosament entre les seues robes, prenent amb força el seu membre i iniciant, fervorosament, el gest de deliciós origen, res ja no impediria que acabés amb la dolça tasca. El seu moviment natural anava in crescendo i era com si de sobte una melodia de Wagner inundés la sala de sons, de instruments, de passions mancades de segles de moral jueu cristiana. Tot s’accelerava, el ritme creixia i el suor que abans xopava la seua front ara descendia fins acaronar amb el seu mugró dret. La imatge que tenia davant era la mostra més unànime de bellesa universal, uns pits perfectes com sorgits d'una primavera plena de colors, de formes i d'olors. Allò que es dibuixava davant els seus ulls desafiava les barreres de l'art, traspassant més enllà dels cinc sentits més bàsics i creant de nous.

La individual cursa que en eixe moment la seua mà estava duent a terme va arribar al cim de l'Everest, ja no podia més i amb un esclat de roses, nards, espigol i gessamins tot va acabar. Així fou com la Venus de Milo va quedar impregnada amb el primitiu flux. La passió mortal era incontrolable.

Primer aniversari.

2008-08-20T15:04:00.000+02:00

Ha arribat el dia irremeiable de fer balanç, el dia en que hom ha de fer recompte de tres-cent seixanta cinc dies de València, de dies clars de sol i humits marges.
He tornat de nou a aquesta ciutat com vaig arribar fa un any, acompanyat per un enrenou de rodes i vies, sense ningú que m'esperara a l'estació -a la xica de la camisa blanca l'esperava cert home vestit de negre i amb mocasins de cuiro-.
València fa un any era de color blau, tot era nou, el Carme va trigar uns mesos en perdre eixe encant de perdre't pels seus carrers -just els mesos que hom triga en aprendre-se'ls-. Recorde aquell home a la plaça de la Mare de Deu, ho recorde ara amb més intensitat que mai: era orb, però sobretot era anarquista, em contà com cremaren part de les cotxeres de tranvias de Barcelona el dia que assassinaren a Puig Antich, allà havia anat a treballar a les obres del metro. Sovint pense si has mort ja. Recorde també a eixa dona de pas àgil que durant la guerra havia dut cada dia dinar a un capellà que va viure eixos horribles tres anys amagat a un clot amb el seu nebot, que li feia companyia.
Reconec que durant aquest mes m'he trobat a faltar molt les pedres que creixen, lascives, sugerents, vora la mar, al costat de certa Ermita que anomenen dels Peixets i que ara evoque al meu pensament mentre et pense i pense en la rodonor del teu cul i com vaig tastar per primer cop la teua llengua tímida que tant em va costar fer despertar. Molt ho he enyorat tot, tan sols en un any la meua ànima ha crescut als fèrtils marges de xufa, sota els xiulits de les gavines ran la mar.
Molt he aprés durant aquests mesos, he aprés a estimar-me el bon menjar, la sardina a poc a poc esmicolada amb uns humits dits d'oli i sal. Dexter Gordon sonant de fons mentre al meu costat s'apila un grapat de llibres: Cortazar, Dostoievski, Shakespeare, Vian... però sobretot estàs tu, Estellés, a tu t'evoque sobretot, un cop més, no em cansaria mai d'evocar-te entre sabors, olors, colors de cuina i sexe.
Dies de sol i nits furtives, recorrent la ciutat i penetrant en la nit, retirant-nos amb la rapidesa d'un espia, nits de lluita, d'alegries i preocupació, de resistència i de tristesa.

Hui uns gitanos han tocat el teclat baix de ma casa, els he llençat una moneda des del balcó. La vida és preciosa.

La Serra de Busa.

2008-07-28T23:36:00.000+02:00

Només amb sentir el seu nom els soldats francesos que avançaven cap al sud creuant les serralades catalanes tremolaven de pànic. Tot i que mai ningú no havia tornat viu d'allà, el simple coneixement de la seua existència provocava malsons durant les fredes nits al prepirineu, el perill de patir un atac dels catalans era constant i per tant l'amenaça d'acabar allà sobrevolava constantment sobre els seus foscos tricornis.
El Capolatell era el seu nom, una presó natural al bell mig de la Serra de Busa, utilitzada com a presó natural degut a estar envoltada de penyasegats i cingles, la qual cosa feia d'aquesta zona un territori inaccessible, sols el fràgil pont de fusta que, de vegades, tendien els catalans per a conduir a una mort segura als francesos era l'únic accés possible d'aquell infern rocós.
Els francesos allà amuntonats es contaven per centenars, morien de fam i sed, es miraven els uns als altres, tenaçment, confonent les cuixes del seu general per les d'un porc de nit de Nadal.
Desesperats, molts es llençaven al no res al crit de Mourir à Busa et resurgir à Paris trencant el silenci d'aquell indret que ni tan sols els moribunds s'atrevien a profanar.

I allà passaré les següents tres setmanes de la meua vida, al centre de la Catalunya masovera.
Feu bondat!

La vida és un miracle.

2008-07-18T14:29:00.000+02:00

Sarajevo, hivern de 1992. Una terrible tempesta de bombes i obusos cau sobre la ciutat, la ciutat és una pasterada d’enderrocs i freds cadàvers d’una tenebrosa grogor, els tramvies ja no circulaven, els cotxes jeien sota tones de ciment, la foscor ja no amaga furtius amants, sols joves cadàvers verges, nonats. Dins de les runes del que abans era un majestuós edifici una parella intenta dormir. Ell era ferroviari, ella infermera, cada un d’ells jeu a un llit diferent mentre escolten les explosions cada vegada més a prop. Ell l’observa amb una estranya, una crua tranquil·litat, un calfred sensual li puja per les cames i se li enreda a l’engonal, entretenint-se amb una impura, impàvida erecció, la desitja, juga a tapar a la distància la seua manta amb la mà i, observant les seues cames nues, en perspectiva, se la imagina tota ella igual, pura, suau.

Ella, tanmateix, està espantada, nerviosa, li demana refugi al seu llit en un intent d'alleujar la seua por amb una mica d'afecte, necessita calor. Ell accepta amb una curiosa intenció.

Amb un moviment lleuger ella salta del seu jaç i s’adreça amb rapidesa cap a la protecció dels seus braços.

Un segon abans de que puga trobar refugi a la seua calor aquella habitació converteix, de sobte i amb un fulgurant lluentor, en una banyera, una mar de sangs, òrgans i intestins, una pluja de sesos taca les parets, un obús ha impactat just entre els dos personatges, ja no son res. Tot s'ha consumit a una temperatura de milers de graus centígrads.

La vida és un poema.

2008-07-03T18:43:00.000+02:00

la vida és un poema. un sonet embolicat en el nus dels teus cabells.
les places inundades de sol, una llum taronja que puja lentament per les parets.
hi ha una turista fotografiant la plaça del Clot, la meua francesa serveix un cafè del temps amb gel a un ancià que acarona, obscè, les petites cames d'un jove que ha de ser el seu net. mentrestant, una prostituta deambula trontollant per Velluters, penses que no ha d'haver res més desagradable que descobrir la foto de certa xiqueta de deu anys al calaix de la seua tauleta de nit. la tauleta de nit d'una puta de Velluters. ho vas veure a una pel·lícula. ningú digué que els poemes havien de ser bonics.
la vida és un poema. m'agrada observar com els mugrons se't sobresurten pecaminosos a poc a poc a traves de la brusa mentre t'acarone obscè les cames petites per sota la teua falda vermella.
un enrenou de crits i plors que t'impedixen sentir el que et murmure al cau de l'orella.

el sabater de baix, en altra època o vida, va haver de ser torero. la seua cara robusta, les fotos amb la muleta i el seu vestit de torero. ara passa les vesprades d'estiu a la fresca, assegut a una humil, domèstica cadira, a vegades entra algun laboriós client a la seua tenda.

Comença l'estiu

2008-06-29T22:33:00.000+02:00

la nit penetra dins del seu espai íntim
l'estiu comença a penetrar dins d'aquells carrers florits
una dona vestida de blanc mira fixament a traves dels vidres

des de fora arriba un aldarull de futbol i xiulits
passa l'últim tranvia cap a la Malvarrosa
un xiquet pixa en un cantó

una taca de semen a un mocador
la soledat impregna uns llençols nous
la brisa mou les cortines

l'ultim raig de sol d'eixe 29 de juny de 2008
un cos jau entre unes canyes, homosexual, seropositiu
les xiquetes juguen al baló

una mà juga amb un pubis 40 anys menor
una suor calenta s'esvara per la rodonor dels seus pits
un crit agut trenca l'horabaixa

a alguna llum difusa d'un edifici qualsevol un jove es maleeix
un tango puja per les parets
un riu de sang baixa per les escales

Ramón (III)

2008-06-23T17:01:00.000+02:00

A Ramón li agradava sentir i a Eloisa contar.

Ella sempre contava la mateixa anècdota, que va nàixer amb la revolució.
Era 25 d'abril de 1974, feia uns minuts que havia passat la mitjanit i Grandola Vila Morena sonava a les ones de Rádio Renascença, omplint amb les seues notes les nits de taxistes, somnàmbuls, militars i també la nit de la sala de part 215 de l'Hospital General de Lisboa. Allà Eloisa va treure el seu petit cap al món, després d'un complicat part i precedida d'una barreja de sang, excrements i fluxos. Olorava a nards i gesmils, una brisa amb sabor a mar entrava per les cortines d'eixa petita habitació de parts d'aquell vell hospital. Al carrer, l'aroma dels clavells omplia l'ambient, l'esperança floria de cada fusell.

Eixe mateix dia, 25 d'abril de 1974, a 754 km. de distància, a València, un tal Ramón acompanyava a la seua dona embarassada a l'hospital, ho feien clandestins, eixe dia era especial, però llavors quasi ningú se'n recordava.

Augusto Nicolas

2008-06-22T17:52:00.000+02:00

Durant els seus anys com a periodista, Miller va entrevistar moltes personalitats. Algunes relacionades amb el món de l'espectacle, altres amb el de la cultura i altres -aquests eren els qui més li atreien- simplement tenien una vida farcida d'aventures, fos per la causa que fos.

Poc abans de morir va confessar-me que, de tots els personatges que havia conegut durant la seua carrera periodística, va haver un que se li quedar gravat a la ment, una persona que mai no oblidaria. El va conèixer a Mangua, Nicaragua, just quan l'estiu començava a morir. Feia unes setmanes que les tropes sandinistes havien ocupat el poder després d'una guerra d'alliberament. Augusto Nicolas havia crescut amb aquest nom en homenatge a Sandino, <>, i també en homenatge a ell havia dedicat la seua vida a lluitar contra l'opressió. Camperol des dels deu anys, Augusto Nicolas havia aprés a llegir i a escriure a la selva durant els primers mesos de la revolució.

Miller va contar-me que quan el va conèixer amb motiu d'una entrevista vivia a la capital nicaragüense amb la seua família. La seua filla menor, Maria, va confessar-me que el seu pare s'havia preparat l'entrevista amb molta cura a un petit full de paper. "Si no, hi ha coses que se m'obliden" em contava que li havia dit, preocupat.

Ramón (II)

2008-06-10T19:35:00.000+02:00

A mi la vaga de transportistes degut a la crisi del petroli, la crisi econòmica mundial i universal la culpa de la qual és del govern -i això ho saben fins els més idiotes-, m'ha pillat dormint. A mi i a l'Eloisa.

Anit, mentre el món es venia a baix, els conductors clamaven al cel pel seu combustible i les ames de casa -sempre tan preocupades elles- omplien les despenses per por a morir de gana, nosaltres vivíem, follàvem i dormíem a la nostra bombolla d'olor a canyella folrada amb fotografies de Cartier-Bresson.

M'han despertat aquesta vesprada els crits que venien des de baix. El món encara no s'acabava però Espanya marcava el segon. Jugada d'Iniesta a punt d'acabar la primera part, s'escapa, s'escapa, s'escapa, taloneja, esquiva als rivals, passe magistral a Villa i Gol, amb majúscules. El món clama, València clama, Benimaclet clama i un piquet mor atropellat per un usuari cabrejat a Granada. Això li passa per no estar mirant el fútbol, com bon ciutadà.

Les prestatgeries dels supermercats estan buides, no hi ha carn, no hi ha verdures. De manera lentíssima recorro els corredors centrals i un mig somriure m'enllumena el rostre.
Pense en els intercanvis humans, en l'albergínia acabada de collir que m'és donada sense cap intermediari, directament de la terra i sento fàstic per tot el que m'envolta en eixe moment i desitge molt baixet, per a que ningú m'escolte, que açó només siga el principi del final.

Mentrestant a qualsevol casa de Benimaclet una família vinguda des de més enllà de l'Orient, des d'on es dina neu, es berena neu i es sopa neu, mira el futbol a traves de les interferències de la seua petita televisió i enyora aquella neu que tant calor els donava i saben que, tot i que guanyaren, només podrien celebrar-ho íntimament, familiarment.

El jardí de les Hespèrides.

2008-06-09T13:33:00.000+02:00

Contava la llegenda que a un recòndit i llunyà indret d'Occident la mateixa deessa Hera posseïa un jardí, els arbres del qual donaven com a fruit unes pomes tan daurades com el cap vespre, doncs van ser creades de manera divina de l'estimat metall auri.

Eren les belles filles del gegant Atles, les nimfes hespèrides, les encarregades de custodiar tant valuós tresor i només l'enginy d'Heracles, que després seria anomenat Hercules, va ser capaç d'arrabassar-les el cobejat fruit.

Ací a València també tenim un jardí de les Hespèrides, però les branques dels seus arbres ja no donen valuoses pomes d'or, sinó que servixen com a suport per a les chaboles dels sense sostre que neixen, viuen, es reprodueixen i moren el descampat d'enfront. És el cicle de la vida.

"En la historia, como en la naturaleza, la podredumbre es el laboratorio de la vida." K. Marx.

He hagut d'evocar-te

2008-06-02T20:48:00.000+02:00

T’he tornat a recordar,
feia temps que no et recordava.
Han bastat uns versos
de cert poeta que tu i jo bé coneixem

previament havien bastat
certs sabors, certs aromes.
No puc deixar d’evocar-te.

He recordat també aquell sol d’hivern
que omplia els nostres cossos,
el so del ganivet tallant unes cebes,
xocant contra la taula impàvida.

Moments que sempre recordaré.
L’aroma etern d’aquella cuina.
El soroll dels teus crits, després,
a aquell llit, mentre contemplava
el teu cos nu, mentre temptava
la rodonor dels teus pits,
la rigidesa dels teus mugrons,
invictes.

T’evoque a tu
i ho faig evocant també a aquest poeta
que tu i jo bé coneixem
i ho faig perquè ens vam estimar
sobre els mateixos carrers,
dins la mateixa foscor.

Ramón (I)

2008-05-31T16:42:00.000+02:00

Recorde ara el dia de Tots Sants del 93
ho recorde ara amb certa nostàlgia
feia humitat, fred, plovia
i sota aquella paret grisa i immòbil
els nostres cossos ballaven danses de guerra
ens empenyíem
jo et buscava amb els dits l'inici de l'engonal
te'l buscava per sobre aquella falda vermella
-la mateixa d'aquella nit al cine-
i sentia el teu cos contraient-se
excitat
desitjós
buscant el seu homòleg amb moviments bruscos.

Després anàrem a comprar allò que la teua mare t'havia encarregat, a la carnisseria. Als meus dits encara es podia sentir l'aroma del teu indret últim. La vida era més bonica que mai.

Honor y gloria.

2008-05-27T22:37:00.000+02:00

Mai va visitar cap capital estrangera, potser ni tan sols Bogotà, la sorollosa capital del seu país. El seu rostre no llueix als posters que engalanen les habitacions dels pseudo-revolucionaris ni és lluit a samarretes pels joves. Tampoc serà recordat enguany als homenatges sisantavuitsencs, ni molt menys cap frase seua s'ha fet cèlebre.

Tot i això, va rebutjar, una rere altra, les ofensives sufragades amb milions de dolars iankis, sols amb un grapat de camperols va alçar l'exèrcit guerriller més gran de sudamèrica fa més de quaranta anys, quan estava de moda jugar a fer la revolució, la diferència és que aquest exèrcit ara encara continua en armes, recolçat per les masses camperoles. Va lluitar colze a colze amb ells, aguantant la pluja, el sol, les bales, recorrent serralades, descendent als valls, tornant a les muntanyes... Tot i així sempre va rebutjar entrevistes amb aventurers periodistes occidentals.

Ell sempre va preferir conversar amb els camperols, aprendre d'ells, ensenyar-los... al cap i a la fi era un d'ells.
Manuel Marulanda, "Tirofijo", li deien.

Els dijous al Cabanyal.

2008-05-15T14:54:00.000+02:00

Hui és dijous i com cada dijous al Cabanyal han tornar a alçar-se tendals, cobertes, comerços, els vius crits d'aquella gitana han tornat a omplir el barri de dalt a baix mentre dues avies passaven de manera lentíssima per la porta del mercat. Els colors impregnaven les façanes de les cases, verds, liles, morats, ocres i la vida era un carrer amb camions i nuvis, i xiquets i llençols estesos dels balcons.
Al meu costat algú parlava de Thailandia Thailandia? Tú no has estado nunca en Thailandia, no digas mentiras! i jo gaudia de l'aroma del cafè cremat que a la meua taula esperava el meu primer glop del dia i junt a mi un ram de roses que no he pogut resistir comprar, no se per a qui.

Pel maig era pel maig
quan apreta la calor
quan van els enamorats
a la busca del seu amor

ai

Aquests matins que no haurien d'acabar mai.

1914, Alemanya.

2008-05-09T12:57:00.000+02:00

Ella sabia molt bé, estava convençudíssima, de que eixe seria l'últim cop que el veuria. Tot i fer un fred que et gelava els ossos l'andana de l'estació d'aquella petita ciutat alemanya de Locknitz estava plena de gom a gom, l'ocasió no era per a menys. Centenar d'homes, la majoria molt joves, s'amuntegaven allà esperant l'arribada d'un tren que ja es feia sentir des de l'horitzó amb eixe traca-traca-traca que el caracteritzava. Un traca-traca que ara sonava a mort, a un destí incert als camps de batalla d'Europa. Tanmateix tots aquell homes, sobretot els joves, estranyament estaven alegres, feliços, combatius, al menys exteriorment, pensaven que anaven a lluitar per una pàtria que li ho havia de donar tot, contra uns enemics que no tenien ni ulls per a mirar-los, ni llavis per a besar-los, simples estrangers que sols volien el seu mal i el del seu país, perquè si ells encara no tenia tots eixos luxes que la nova llei del capitalisme els prometia, sens dubte era culpa d'aquells estrangers.

I allà, entre tots, estava ell, amb eixes botes que semblaven noves, ben lustrades, el seu fusell de fred metall amb el qual pensava defensar la seua pàtria de nosabiamoltbéqui i, sobretot, eixe uniform verd caqui, verd fosc, verd clar, verde que te quiero verde, eixe uniform que el feia semblar tan ben plantat i que estava coronat per una rosella que ella acabava de col·locar-li, amb un fermall a la butxaca que tenia més a prop del pit, just abans de donar-li l'últim petó. Ella sabia molt bé que eixe seria l'últim cop que el veuria. A ell també se li passava eixa idea pel cap (per això després, a les fredes nits de fang i sang a les trinxeres, recordaria eixe petó), tanmateix, marxava alegre i combatiu cap a una guerra que, tard o d'hora, descobriria que no defensava cap pàtria, tan sols les butxaques de aquells que es miraven al diari les fotos dels homes morts al front des de les seues acomodades butaques a Berlín. Però, mentrestant, marxava alegre i combatiu, tot i sabent que segurament no tornaria a veure-la.

La nit anterior a Locknitz seria difícil d'oblidar. Mai tantes parelles s'havien estimat tant a eixa ciutat.

La invisible.

2008-05-06T01:51:00.000+02:00

Asdrúbal era conegut amb el malnom de "Heliké", paraula grega que significa "El bell". Gendre d'un dels més importants generals cartaginesos, Amilcar Barca, pare d'aquell que creuaria els Alps i amenaçaria la mateixa Roma. Al morir Amilcar a l'any 228 Asdrúbal va ocupar el seu càrrec, gaudia del do de la paraula i amb les seues dotes diplomàtiques va estendre els dominis de Cartago fins a més enllà del riu Thader. Inclús va fundar la que seria capital cartaginesa a la península Ibèrica: Qart Hadasth, Cartago Nova.

Asdrúbal tenia una dona, d'ella ni tan sols el nom es coneix.

Franki, va per tu.

2008-04-30T21:45:00.000+02:00

Igual que a Barcelona, a València també tenim una presó Model, però aquesta ara roman abandonada a prop del riu. A ella ja no hi acudixen les mares que feia uns anys baixaven dels autobusos plens de pols que arribaven, segons Estellés, a la plaça de Sant Agustí "plens de pols de Gandia o Paterna".

Jo a vegades passe per davant de l'estructura, ara abandonada i a l'espera de ser reformada i transformada en conjunt administratiu i se'm gela la sang, de certa manera em captiva. No puc deixar de pensar en tot el que es va haver de patir als seus corredors, a les seues cel·les. Quan mire les garites, encara amenaçadores, no puc deixar de pensar en els somnis de llibertat que es colarien cada nit per les petites finestres duts pel vent directament des de les finestres de les amants, mares, amics, dels que allà dins romanien segrestats per l'Estat.

Tot això ara pot sonar anacrònic, tristos records d'un temps passat que la democràcia s'ha encarregat de relegar als llibres d'història, però hui he tornat de classe i m'he trobat amb la notícia: El Franki de Terrassa ha entrat a la Model de Barcelona. El seu delicte? Injuriar una bandera. Al Franki l'han condemnat a gairebé tres anys de presó, materialitzant així els temors que des de feia anys sobrevolaven a la seua família, als seus companys i companyes.
La policia ja s'ha encarregat de carregar contra la gent que, als carrers que envolten la Model, havien arribat de manera espontània.

Ahir llegia a Galeano al seu últim llibre:
En algun lecho del golfo de Corintio, una mujer contempla, a la luz del fuego, el perfil de su amante dormido.
En la pared se refleja la sombra.
El amante, que yace a su lado, se irá. Al amanecer se irá a la guerra, se irá a la muerte. Y también la sombra, su compañera de viaje, se irá con él y con él morirá.
Es noche todavía. La mujer recoge un tizón entre las brasas y dibuja, en la pared, el contorno de la sombra.
Esos trazos no se irán.
No la abrazaran, y ella lo sabe. Pero no se irán.

Salut Franki, salut i força.