Hi ha un camí que travessa el país just per enmig.

Hi ha un camí de ferro que creua el nostre país just per enmig, seguint l'antiga via augusta i travessant les valls de la Costera i el Vinalopó, guia de tants caminants, per arribar fins al meu poble, fins on hi ha les arrels, just al migjorn.

Per aquest camí passa un tren del qual es pot parlar en singular, doncs és tant especial i passen tan pocs que podria ser anomenat El Tren. Tots els qui volem baixar o pujar per aquest país hem d'agafar-lo, així que quasi que pot dir-se que crea un cert sentiment comunitari, de pertinença.

El Tren és especial perquè va molt a poc a poc, desafiant els avenços tecnològics i mantenint-se fidel a un passat on tot era més estable, com les vies del tren, els camins de ferro que es fixen amb ungles i dents al nostre territori i formen part d'ell, perquè el travessen com si foren arrels i es sap que, a qualsevol hora, qui vulga anar o venir haurà de passar per ahí, no podrà desviar-se ni un mil·límetre, cosa que a vegades hom agraeix en silenci quan es fixa en aquest món líquid.

El Tren ix de València deixant enrere les restes d'una indústria decadent i una estació amb unes increïbles naus mig gòtic-industrials de vidrieres foradades i aturades en el temps, camps envoltats de somiers que fan el paper de les últimes trinxeres i murades contra l'avanç implacable de la ciutat.
A mi m'agrada molt quan arriba al límit amb les planures castellanes i tot és pla i marró, però no un marró d'aridesa, sinó un marró de terra, de vida al capdavall, com un gran cànter, com una perfecta obra de terrisseria amb el caolí just. M'agrada més encara quan, abans de l'estiu, el vermell de les roselles ho cobreix tot fins difuminar-se amb la distància i el blat espera l'arribada de Sant Joan i de les invictes falçs. Hi ha molts conills que corren al pas del tren, espantats pels xiulits i el traca-traca-traca-traca de la locomotora.

La vall del Vinalopó és àrida, però la vida neix quan menys s'espera. Les terres sorrenques que les vies travessen son capritxoses en les formes i l'erosió les forada fàcilment, formant multitud d'indrets i orificis perfectes, virgos d'una terra esperant l'arribada de les escasses pluges. Un canyís isolat esdevé un verger, la mostra explícita d'un petit estany, d'una generosa rambla.

Quan la locomotora avança implacable cap al migdia i deixa enrere Benacantil i Alacant, les vies la conduïxen ran la mar i a la tardor aquesta vista ens regala uns capvespres taronges, ocres i vermells. Sorgeixen, efímeres, minúscules platges, paradisos secrets per als amants i els pescadors. Els avis passegen pesadament i miren amb enyorança a la gràcil neta que ara busca petxines per l'arena, entre les canyes i els matolls que esguiten aquesta part del nostre litoral. Desprès arriben les vinyes i uns cels que ocupen els cent huitanta graus de l'horitzó sense gairebé interrupció el tren torna a endinsar-se terra endins camí de la vall del Segura. Cap a ponent queda la Serra de Crevillent, dominada tants anys per Jaume el Barbut, insigne bandoler que va ser esquarterat a Múrcia després d'una traïció.

Ara les figueres creixen, espontànies, a qualsevulla banda perquè el tren va camí de la vall del Segura i allà tot floreix abans, el baladre als barrancs, el gessamí que ara ja ompli les nits de maig. Jo somric quan a l'horitzó es dibuixa la serra de Callosa, imponent, la muntanya més alta del món.