Record de Mercè

Una pedra.

Un altra pedra.

I altra, i altra, i altra... el taut que contenia les despulles d’allò que més havia estimat anava desapareixent darrere d’aquell mosaic de rajoles que el sepulturer provisional anava colocant, una rere altra, amb extrema lentitud.
Va ser en eixe precís moment quan li va venir de sobte a la memòria, com una sageta, la imatge de la seua dona trencant-se en mil trossos i demanant, amb les poques forces que li quedaven, que no se l’endugueren. Si havia d’esperar a la mort –xiuxiuejava- ho faria amb valentia i sense por, asseguda a la seua vella butaca roja, entre els murs d’una casa que l’havia vist crèixer.
No va servir de res. D’un moment a altre va observar la seua llar per darrera volta. Uns infermers l’allunyaven d’allà on havia viscut una vida, una història. Ell va sentir com ella mirava per darrera vegada el llit conjugal. Un llit on regnava la calma, una amantíssima calma que contrastava amb els seus records, amb aquella primera nit on un home la va besar per primera vegada –o això assegurava entre rialles-. Aquell llit on va esdevenir dona gairebé sense adonar-se’n.

Els seus ulls passegen per última vegada per la vaixella, coberta per la pols, pel julivert dins d’un pitxer amb aigua, per l’estampa de Sant Pancraci que n'hi ha darrere.
També per la porta. Sobretot per eixa porta que va tancar-se amb un soroll estrident i assassí per a no tornar-se a obrir mai més per a ella. Ella cridava amb un enorme silenci, un silenci esglaiador, mentre la creuava per darrera volta i deia adéu a la seua vida, a la seua història.

Ell recordava com li assegurava que no temia a la mort. Però necessitava la seua familiaritat per combatre-la. La seua quotidianitat i la vida que n’hi havia gravada amb les ungles a aquelles parets tant seues. Tant dels dos. Ara es moria a una sala estàndard d’un fred hospital. Es consumia a un espai totalment aliena per a ella, per als seus records. Aquelles parets blanquíssimes no li transmetien res. Aquell llit horrible de consulta mèdica li repugnava. On n’hi havien les seues inicials conjugals? Els rajos de sol de les últimes llums del dia que s’escolaven per aquella finestra no eren els mateixos que amaraven el seu cos nuu els capvespres d’estiu.

Quina ironia del destí que el sepulturer oficial estiguera de vacances i el seu suplent fos Sento, el paleta de confiança de la família que havia fet totes les reformes a la seua llar des de que es casaren.
Ara li estava realitzant el seu últim treball mentre bromejava sobre l’assumpte.