Eleonora (II)

N'hi ha situacions que actuen com a ressorts, que posen en marxa mecanismes que provoquen que els records ens assetgen de sobte, com fantasmes a l'aguait.

Quan talle una ceba, per exemple, i he de deixar de tallar-la perquè no pare de plorar i plorar, i dissimule els plors amb l'excusa de la ceba.

O quan em fan una mamada.
També aleshores trobe al sostre, al cel, la font de la qual brollen els meus records, com una escuma vibrant.
Els espasmes em recorren el cos, i arrape els llençols i les muntanyes amb les ungles, ja brutes per la terra. És aleshores quan tire enrere el cap i no puc deixar de pensar en eixa llarga, llarguíssima trompeta de Jackie McLean que travessava les nostres nits de lluna plena a Calella. Quan ballàvem solitàriament entre dues cales sabent que els xiquets del poble ens observaven obscenament entre les branques del baladre.
I el tren i el soroll que feia quan s'allunyava i jo em quedava tot sol a l'Estació. Pareixia que el fum de la locomotora dibuixava el teu nom al cel de Barcelona. E l e o n o r a e l e o n o r a e l e o n o r a e l e o i s'esborrava el teu rastre amb l'horitzó. Montjuïc era l'únic que romania intacte a eixe horitzó que, per a mi, es desmuntava quan el travessaves.

I tot això ho recorde mentre, ara, em fan una mamada.