Raimon (V)

A Copenhague un jove cau a terra mentre fugia. El piano de Thelonius Monk és l'únic que ara ja plena dels meues vesprades ran la mar, tant fredes en aquesta època de l'any. Les collites es gelen...

[...] Per a Sant Agustí, l'home que pensa es sent a si mateix com a existent, pensant i amant, de manera que posa en joc la qüestió del ser, la del conèixer i la de amar. En este sentit, Déu seria la causa del ser, la llum del conèixer i la font de l'amor.
En relació a açò, Déu va crear l'home del no res i, per tant, el mal que habita l'home no és res en si mateix, sinó una deficiència o privació del bé. Açò significa que a l'home hi haurien parts de ser però també parts de no ser. L'home és i no és alhora i allò que no és de l'home és el mal que l'habita. Segons Sant Agustí, d'ahí provenen les nostres febleses. Estes s'adrecen sempre cap a una bellesa material, però mai cap a l'espiritual.
Per últim, entre el món de Déu i el dels homes, Déu mateix... [...]

I jo, mentrestant, observava de reüll les teues mans, la silueta dels teus llavis, i sospirava per esdevenir el positiu d'eixes formes, la peça clau de la teua figura.