A la foscor tot troba el seu sentit.

Sovint somiava amb que, de sobte, les llums s'apagaren del tot.
Que la ciutat mostrara la seua veritable cara, sense la protecció de cap pantalla lumínica, el seu rostre més primari i visceral.
Somiava que, amb la foscor, tots els plànols que composen una ciutat, les diferents vides que conflueixen al seus cantons, es fusionaren en un tan sols, en la ciutat sense llums, aquella que desitjàvem, la prohibida per a les ànimes ordenades, les legals, aquelles sense valor. Allà on la llum no arribava germinaven espais de llibertat sols aptes per a aquells dedicats al noble ofici de la clandestinitat. Erem els encarregats de subvertir la ciutat, l'ordre del sistema, de subvertir els nostres cossos.
Recorríem foscos carrers i la vida es mostrava davant nostre amb més intensitat que mai. Fins a aquells indrets no arribaven els braços de l'Estat, no els volíem. Les parets ens parlaven i ens sacsejaven, no necessitàvem més.

Desprès passarem baix de El Pensador de Rodin i ens preguntàrem què se li passaria pel cap a una ciutat com València.

Bon jour tristesse.