Tornes.
S'obri la porta, de cop i volta, les finestres obertes de bat a bat. Penetres per les escletxes del sostre. Com si fossis llum, com si fossis aigua caiguda, una Mare de Deu d'Agost.
Ets melodia, ets cordes i fusta, ment i passió. El burí d'Albert Durero no t'hagués plasmat millor davant meu, res no hagués anunciat millor l'arribada de totes les síl·laves del teu nom que aquesta melodia in crescendo.
Fa dies que t'esperava i vaig calcular les hores que et faltaven per ser-hi quan vaig afaitar-me per última vegada. Per a que em vegueres just amb la barba que a tu t'agrada. Ni molta, ni poca.
Ets melodia, ets el violí de Mahler amb la cinquena simfonia. Ets les tecles i cordes de Rachmaninov.
Ets Mahler que ara entres a la meua habitació, on t'espere. Vestit blanc que el sol transforma en transparent. Baix, res.
Puc entreveure la teua cintura nua.
8 comentaris:
La fotografia em resulta peculiarment familiar..mmm!
Ets un poeta, és un plaer que ens deixis gaudir-te en el teu món particular de paraules i anhels, em fas sentir com un petit follet que s'escola entre les ranures d'un gran castell per a poder contemplar el que li és prohivit.
gràcies.
Què genial :)
OOh! Quines paraules més belles! Però, podia espera quelcom que no fos bonic vinguent de tu? M'he passat més de mija hora llegint i rellegint el teu xicotet espai i ara, se'm feia insoportable no escriure't!
Que les paraules no et canvien.
Besades dolces.
El que escrius continua semblant-me delicios!
besets!
Tornem!
El que escrius continua sembla estellesós!
Besets!
Sil·lava?
Com que Mahler, eh?
Què bonic, senyoret.
Publica un comentari