Melancolia és nom de dona. S'aprecia en els seus trets afeminats, en el floc ros que se li desprèn pel muscle. 1514, va nàixer de la seua mort, de la mort d'una Mare.
Marcada durament a cop d'elegant burí, els més fins perfils han nascut dels cops impàvids sobre la fusta, un rere altre. Els paratges del mar del nord son freds. Saturn exerceix un poder terrible sobre ella.
Ai, Albert Durero.
La sorra s'escola impassible pel rellotge i ella no tornarà. El tacte de la seua pell... el recordes? La mirada perduda i tantes coses per fer, que no s'han fet. Les estris per terra.
És tard. La terra ja s'ha assecat i el vent del nord, fredíssim, es clava per tots els indrets del teu cos. Ja res no te sentit. La mirada perduda. La teua genialitat és inútil, et turmenta. Ja comprens les paraules d'aquells que afirmaven que en la felicitat està guardada per la ignorància.
La Verbena que enreda les seues fulles als teus cabells no et protegiran de la bogeria aquest cop.
Ets tu Melancolia?
2 comentaris:
MOlt interessant la vida d'aquesta dona, la Jane Hébuterne parella de Amadeo Modigliani...seria un gran exemple de malenconia incapaç de ser superada...malgrat que estigués embarassada...va preferir morir a viure una vida al París de l'art i els excessos sense la seva meitat. Els dos eren artistes es pintaven mútuament quina fantàstica conexió...llàstima que unameningitis tuberculosa acabés amb la felicitat de l'art per l'art barrejat amb la passió de l'amor!
Et trobo a faltar senyor!
Molt bon escrit, com ens tens acostumats. Veig que al final també t'has deixat seduir pels encants de Durero :P
ens veiem ben prompte, fins al moment una forta abraçada de la teua amiga d'aquell poble tant preciós de la Mariola.
Publica un comentari