costa de creure que mai hi haguera hagut vida
sota aquestes infinites extensions d'asfalt
entre aquests blocs d'innumerables altures als quals
costa de creure que puga viure ningú
on manca l'alegria
la vida
de la roba estesa als balcons
del soroll de xiquets jugant front a les portes.
Costa molt de creure que sota aquestes infinites extensions d'asfalt
hi hagueren les cebes
les lletugues
les tomaqueres tímidament mogudes pel vent
aferrades a les robustes canyes collides de la sèquia
en definitiva,
la vida.
El camí reial que venia d'Aragó, de la Serrania, de Llíria.
Els caminants que feien nit a l'alqueria del Pesol
per a entrar, al matí següent, ben aviat a València.
Els marges dels camins
la so dels grills.
Hui he estat a punt de plorar
quan he arribat a Beniferri.
4 comentaris:
El que costa de creure és que escrigues tan bé, cabró!
I jo també. Després de passar algun temps fora de València, vaig arribar a Beniferri, i quasi vaig plorar. Jo també.
Ai! Pareix el castellot aquell d'allà dalt! Què guais sou, pequeños exploradores :P
Muaas!!
Cague en l'urbanisme! Una pena la veritat, i com dius costa d'imaginar el que hi havia abans, i no només a Beniferri, a molts indrets es fan eixa pregunta...
Salutacions Joako!
Publica un comentari