Les breus i intermitents llums d'un parell de cigarretes que adquirixen intensitat i una diminuta lluentor amb cada un dels nostres sospirs, dins d'una immensa foscor natural, una nit qualsevol d'estiu. Lluny de la ciutat, lluny de les seues llums. Sols tu, jo, l'aroma de la flor del taronger, la lleu brisa de llevant.
El soroll llunyà d'una xixarra que trenca la nit. Les canyes de la sèquia xocant-se suaument entre elles.
Asseguts sobre dues caixes de plàstic, de les que s'utilitzen per guardar la collita i recordant tantes i tantes coses que hem perdut.
2 comentaris:
El text és tan preciós com el poema. I com la il·lustració.
M'ha recordat al "deixaré la ciutat que em distreu de l'amor, la meva barca, el port..." de Papasseit.
Un beset!
"Sols tu, jo, l'aroma de la flor del taronger, la lleu brisa de llevant.
El soroll llunyà d'una xixarra que trenca la nit. Les canyes de la sèquia xocant-se suaument entre elles" Preciós...
Adéu!
PD: Escric per primera vegada als comentaris ara que tinc blog, abans seguia els escrits en silenci...
Publica un comentari