a Aitana Agulló

La vida sempre ha tingut color.
Inclús en els moments més mísers, les mores han continuat omplint els esbarzers i els albercoquers s'han doblegat sota el pes de daurats fruits. Tanmateix, nosaltres no ho recordem i no podem veure-ho. Per a nosaltres, la nostra història sempre ha estat en blanc i negre. Mai encertaríem la tonalitat vermella del somriure d'aquella miliciana que ha gelat el cor de tots nosaltres, al terrat del Hotel Colom; les masses que cantaren i ballaren aquell abril de 1931 ho feren sota una bandera blanc-i-negra i les cançons que ara ressonen a la nostra ment sortien de grises guitarres entre unes mans de descolorida alegria.

Ara, però, retornen aquelles cançons de l'interior de dolçaines i tabals i tu sents que si tancares els ulls podries creure't, més de setanta anys desprès, a aquelles dècades d'esperança. La música, l'alegria, les danses, tots els colors de la vida concretats en un instant a la ciutat de les alfàbregues gegants, a Bétera. Una figuera de fons, les parres pujant per les parets, l'esgarradet a la taula, el so dels grills omplint l'ambient quan la nit comença a caure.
No faltava ningú aquella nit a Bétera, tres generacions unides sota les parres que omplien la porxada. Les històries, les esperances, el foc purificador dels dimonis de Benimaclet, les veus entonant velles cançons.
Tot per tu, Aitana, plena de color i vida, hereva de l'esperança incubada per tantes dones i homes durant dècades de silenci i perpetuadora de l'esperit de dignitat de la teua família i de l'essència del teu tiet, del qual et parlaran aviat de ben segur.