Tres camins de flamencs (o Titerogakaet)

Per Teresa Nin...

U

Roses cases de xocolata sobre vies mortes
caminar descalça per un passeig de llunes taronja
crits estridents d'una cultura decadent
filàvem el món seguint les veus que sonaven lluny
naus en flames creuen l'oceà i tot és taronja i un pardal canta una nana
llum que cau a gotes i et desperta: Açò és!
groc és una taula de flors i mort
vaig nàixer per navegar, ja ho saps. Jo ho sé.
Podrit en flors i bolígrafs i cases de cartró
per fi, crec que m'arrencaré les fulles seques, grogues, que neixen als meus cabells.
El món és finit.

Dos

M'he enamorat, i sempre més a gust entre els morts
dues habitacions de teulades vermelles, la llibertat és un pacte social
canta! canta i fes-nos existir...
Les fulles i els patis d'atzuzenes als matins d'abril
ací no hi ha camins; podrien haver existit, però no els vam cantar a temps
grues de calç persegueixen infants
el verd és existir i existir és blau
sargantanes de metall i un tic-tac de ferro omplin l'espai
la mar dels pensaments s'endinsa a les meues profunditats, i no em deixa ofegar-me
fornicant rítmicament de manera obscena a un arbre
no marxes! Quedem-nos, explica'm el silenci.
Brum-brum és flamenc.

Tres

Tres son els cicles de la vida i de la mort seran set o vint o un o setze (o tu seràs mort i només existiràs tu, TU)
i l'aire també ve de tres en tres
feeling és sentir en anglès
la música es fa estimant les cordes de la teua guitarra
és guapissima, ja ho saps
puja'm a la duna i llença'm a la lluna
valls roges o negres o mars de llum
respira, company, vés acabant-te
digues si tot era cert, si serà mai cert
enten-me quan camine per les parets, perquè ja he trepitjat la resta de camins inexistents
espill o tortuga, reflex d'un armari ple de goig i solitud
no som més que un muntó de llibres arraconats.
acabe amb fi i Anaïs. THE END.