La imaginació és una eina altament subversiva

El sol va eixir per l'est, per sobre les aigües de la nostra mar que ara, tot i que potser no se'n adonara, banyava unes costes que havien canviat durant la nit, al igual que el sol donava llum a uns carrers que no eren els mateixos que havia enllumenat el dia anterior, com venia fent seguint una llarga tradició. La nit va ser l'escenari del canvi, la clandestinitat de la seua foscor va propiciar els fets. Els subversius fets que fins eixe matí sols existien a les ments dels seus autors.

La causa ningú no la va acabar de conèixer però la situació havia canviat de manera dràstica.
Era l'Avinguda Blasco Ibañez. Allà en parlaven d'uns jardins que mai ningú no va poder veure. Els semàfors havien domesticat les teues ànsies de córrer a la deriva; els automòbils t'aturaven de sobte, recordes aquell dia d'abril on passejàvem junts i els meus ulls pareixien dir-te mil paraules? Només ho van poder fer els ulls. Les paraules no arribaven a la teua oïda ni tan sols quan te les vaig dipositar amb un breu xiuxiueig al cau de l'orella amb un sensual gest, el terrible crepitar dels cotxes impedien qualsevol comunicació amb tu. Vaig haver d'oblidar les meues intencions. Blasco Ibañez començava llavors a la teua Universitat, i malauradament del bressol del coneixement partia cap a la mar amb un avanç destructor, era una fletxa que a poc a poc es clavava just a l'altre extrem, a l'últim bastió de la imaginació i la espontanitat. Allà es refugiaven els últims amants de un món condemnat a l'anacronisme, les últimes ànimes vives d'una ciutat de morts. El seu nom era Cabanyal i va ser precisament Cabanyal qui va forjar la resistència que aquella nit havia esclatat màgica i plena de vida i sentiment. Amb una força que havia alçat el fred asfalt, el fred asfalt gris ara transmutat a un verd vida, verd mar, verd vall, un verd que salpicava el marró de la terra fèrtil i humida com la taronja oberta amb les ungles i amb els dits.

Així va començar tot, els blocs van caure un rere altre durant la nit d'una manera tant silenciosa que cap veí no va despertar-se fins el matí següent, quan s'alçaren miraculosament vius d'entre les runes i, badallant encara, saludaren a la terra que xafaven amb els seus peus descalços que ara es barrejaven de fang, matèria primera de l'home. També van proliferar habitatges que els pensaments subversius que havien planificat aquesta operació van construir àvidament en sis, set o vuit hores aproximadament. Foren construïdes ràpidament però amb molta cura i havien estat pintats d'alegres colors que, al capvespre, es fusionaven amb el de la mar veïna.

A partir d'aquest moment des de la mar fins els Vivers tot era un trenca closques de vida i color. Els cotxes havien estat desterrats doncs els hi era complicat circular per entre la terra i el fang i els humans ara corrien lliures de semàfors i proclamaven als quatre vents el seu amor. El joc era un dret i la música ja no tenia amos i sortia de cada finestra provinent de clamorosos acordions. Cadires omplien els portals de les cases i les històries i les velles dites circulaven de nou per a no tornar a perdre's a l'oblit senil mai més. La Setmana Santa va continuar fent-se durant els primers moments i es va estendre a la totalitat del barri, fins que algú va adonar-se de que ara eren lliures de vells conceptes del passat i que no calia passar una setmana de passió i sacrifici per a celebrar la resurrecció del Nostre Senyor Jesucrist amb una gran festa. Ara llençar la vaixella per la finestra o llençar flors als desconeguts podria fer-se lliurement sense seguir cap vella tradició. Un llençol blanc estes al vent amb conjugals inicials laboriosament gravades presidia l'espai.

El Cabanyal havia devorat Blasco Ibañez.