"Tota València en flames la nit de Sant Josep..."

La ciutat continua en plena ebullició de foc i pasdobles als carrers. El rebombori de masclets i coets segueix creuant els dies i en aquest precís instant un grup de falleres caminen ben dretes seguides del seu séquit, amb l'atrezzo ben col·locat al cap, el volàtil cancan, les delicades enagües. Just quan arriben al punt on la meua mirada s'alinea amb l'horitzó una colla de joves s'entrecreuen amb elles, tenen presa, Segurament vegen a perdre algun tren
El sol entra fulgurant a traves dels finestrals i l'Estació del nord és tot un variat mosaic de gents vingudes de tots els pobles de la contornà. Les ingènues dones que visiten a algun familiar, potser llunyà; els crits de ràbia de qui ha perdut l'últim tren cap a algun poble perdut de la Serrania i haurà de passar altra nit a la Ciutat, qui sap si a algun humil hostal de Velluters, qui sap si sol.

Les solitàries estacions que el tren de Cartagena ignora: Vallada i la enorme solitud d'un home a l'andana. El tren havia de passar per Villena, després, a l'altura d'Elda, els ametlers impàvids ja havien florit, blancs, roses i tendres.

Parlàvem, no se, de tot allò que podíem llegir dins d'uns ulls qualsevol, i jo no podia deixar de pensar en els teus.