Et recorde, Amanda

Te'n recordes, Amanda? Feia anys que no tornàvem per ací. Tot està igual que ho vam deixar, com si el nostre indret secret s'hagués mantingut inviolable durant tot aquest temps, sols uns anys més vell. Les flors han crescut sobre el nostre matalàs, ara una estora vermella el cobreix. El pas del temps li ha sentat molt millor que a nosaltres.
Vas eixir només un parell de mesos abans que jo. Tot i així, em vas esperar pacientment, no saps l'agraït que t'estic. Els anys a presó no han fet més que reforçat el que sentia per tu, saps, Amanda? Ara, sota aquest mant verd i vermell que ara enllumena el sol del migdia, envoltat de somiers i impenetrable als ulls dels vianants, tornarem estar units, com fa tants anys. Havíem vingut aquest amagatall fugint dels ulls dels xiquets del barri, sempre tant encuriosits. Encara que fórem rebutjables per a la major part de la població, encara no havíem perdut la humanitat. Érem conscients del que el que fèiem no era correcte i preferíem aïllar-nos amb aquesta coberta vegetal. Sabíem, tot i així, que a vegades encara seguien venint els xiquets a mirant-nos en èxtasi, quan cap dels dos es podia moure i passàvem hores mirant la llum que es colava entre les fulles de les canyes, jo mai vaig deixar d'apreciar el teu rostre ple de clars obscurs per aquesta il·luminació natural, ni tan sols quan duia la merda més gran del món vaig deixar d'apreciar aquest instant que solia donar-se, quasi sempre, al migdia.
Veus, Amanda? Han passat quasi quatre anys, però no he oblidat cap detall. Hui tot torna a començar. M'encanta que sigues amb mi en aquests moments, en aquests i sempre, però sobretot en aquests, al voltant dels quals no ha deixat de girar la nostra vida i, sovint, dubtàvem que volguérem que alguna cosa canviara.
Fa un dia meravellós, pense que és com si el sol hagués estat ocult durant mesos esperant la nostra trobada a aquest indret del món i just ara, en aquest precís instant, hagués decidit esclatar tota la llum que havia estat guardant aquests anys per a deixar-la caure sobre nosaltres. La mar només quedava a uns metres i la seua brisa s'escolava al nostre amagatall mentre, amb gran cura i delicadesa, em passaves el vell cinturó pel braç. La dosi ja estava preparada i carregada, ho havies fet tot amb molta dedicació mentre em meravellava observant-te, amb un mig somriure a la teua boca que, tot i demacrada, jo trobava la més bella que havia conegut mai.
Tota la meua vida, la que em quedava, es va escolar per eixa agulla que acabaves de injectar al meu braç. Tot es va multiplicar, el meu amor cap a tu, el sol, la llum, el color vermell de les roselles, Camarón sonant molt alt a un cotxe que passava a prop, Ai como el agua que baja del monte, la teua mirada, sobretot això, la teua mirada verda, verd fosc, verd clar, verd mar, verde que te quiero verde. Aquelles falles de l'any 97, quan te vaig conèixer, aquella pel·lícula, cinc milions de vegades superior al millor dels orgasmes -m'ho hauràs de permetre, Amanda, se que tu m'entens.Vaig sospirar, et vaig passar la mà pels muscles, i em vaig deixar caure sobre la coberta de roselles i gespa que ens cobria. Després de tants anys, tornava a mirar la llum que s'escolava per les canyes i ens inundava de llum. Un riure infantil es sentia al nostre voltant, segur que els xiquets del barri tornaven a estar observant-nos. No t'importava ara mateix, no podia importar-te.

T'estime, saps Amanda? Sóc tant feliç al teu costat. No vaig poder xiuxiuejar res més.
Ai,