Al Cabanyal.

Havien tapiat la seua porta, el seu balcó, les seues finestres de persianes verds i marcs de fusta.

La vida al seu voltant s'havia marcit. El vent bufava amb força des de la Mediterrània, però era incapaç de tombar els durs murs de formigó que ara tapaven els ulls i la boca d'aquesta casa. Recordes aquells papers sobre la sòbria taula de roure del saló? Durant les vesprades de tardor el vent entrava per tots els indrets de la casa i feia volar les fulles, escampant-les per terra. Es divertia fent-lo, i enrabiava al pare, que inútilment proferia crits i maleïa als Deus.

Ara ho recordes, ho penses. Son les set de la vesprada i a aquesta mateixa hora, durant aquest mes de febrer, el cel pren una tonalitat blau elèctric. Penses a Klein, el penses junt a Sorolla, els dos vora la mar, jugant amb els blaus de la mar i els blaus del cel, dues tonalitats que s'atreien feroçment i feien l'amor front les façanes modernistes que un sabut i vell mariner havia vist a Barcelona (o a Reus) i havia reproduït, àvid, a la seua humil casa. Els veïns, lògicament, l'havien copiat donat el bon gust que de sobte havia pres l'habitatge d'aquell mariner mediterrani.
D'això fa molts anys, però, i aquell mariner que es meravellava amb el modernisme català ara jau sota la sorra de la mar, on clandestinament el soterraren els seus fills una nit d'agost, quan va morir.

Va morir, i ara ho penses i l'evoques quan la seua casa, aquella de parets plenes de llum on el últim sol del capvespre s'entretenia arrapant uns vidres, mor a poc a poc. Unes plantes també moren al balcó. Els operaris que tapiaren aquella porta no van tenir cura de salvar-les replantant-les, potser, al jardí que havia dos carrers més enllà. Adoptar aquelles plantes era, per suposat, una idea que ni tan sols se'ls va passar pel cap quan van començar a alçar, rajola rere rajola, com si foren enterradors tapiant un nínxol, el mur que tancaria eixa casa per a sempre. Ara les plantes moren al balcó i ningú no vindrà a posar-les aigua o a canviar-les per unes més boniques encara. Ni tan sols el dia de Tots Sants.

T'agradaria venir un diumenge assolellat a la porta d'aquesta casa, venir amb la Teresa i amb un acordió escarlata. Una vegada algú va dir que la Teresa cantava amb una veu semblant a la de l'Amalia Rodrigues. Aniríeu els dos junts en solemne processó i al arribar al mur que abans era porta li dedicaríeu un tango a aquella casa, un tango trist, curtament trist, un tango a les seues parets plenes de llum, a eixes pobres plantes que es marceixen al balcó i per les quals plores cada nit abans de dormir. Abans de marxar, dipositaríeu una rosa allà on abans hi havia la seua porta, una rosa perquè és flor de vida, no cap crisantem de mort i freda làpida.

Inútilment evoques aquella casa, i ho fas amb el vent donant vida a la roba estesa al balcó, fent reviure aquella falda vermella que m'agradava veure't posada, com si encara ballara, acomodada a la teua cintura ferma, al ball dels dissabtes.