dilluns 19 de gener de 2009

Tot allò que vas dir-me.

A l'any 1952 el compositor i pianista John Cage, potser volent demostrar que el silenci no existeix, que realment allò que nosaltres anomenem silenci no és més que deixar d'escoltar certes coses per a passar a sentir-ne d'altres, va composar una obra anomenada quatre minuts, trenta tres segons on, amb gran complexitat i voluntat, passava exactament aquest temps sense emetre cap so, sense tocar ni una sola tecla i gairebé contenint la respiració.

Recorde que vam descobrir aquesta obra junts. Mai ningú no sabrà el que vaig escoltar durant aquest silenci.

4 comentaris:

Arina ha dit...

sempre tan profund, sempre tan tú mateix. Un fort petó de color blau, que avui és el meu color.

ningú ho sap... ha dit...

:)

Anònim ha dit...

Els silencis a la partitura són tan importants com les notes. Dintre del silenci encara està contés el ritme... encara bateguen les pulsacions!
Bon escrit :)

Anònim ha dit...

Ai, m'he enamorat dels postestructuralistes!

[Entre ells el teu Foucault]

Ja parlarem d'ells, ja...

Muuuaaaaasss

-la (que no és) Nin-