La vida és acció poètica.

El dia de sant Jordi de 1916, amb els camps de batalla d'Europa plens de sang i cadàvers putrefactes, es lliurava a Barcelona un combat de boxa que no es pot qualificar simplement com a tal. Aquell no era un combat qualsevol, era EL combat.
Jack Johnson, un negre campió del món dels pesos màxims s'enfrontava a Arthur Cravan, el nebot de Oscar Wilde, el poeta, l'excèntric, el conegut director de la revista Maintenant (revista sense pretensions ni portada) de la qual era únic redactor sota diversos pseudònims. Cravan estava vivint a Barcelona des de feia uns mesos donant classes de boxa, havia fugit de França per problemes amb la justícia.
Tot el món estava entusiasmat amb el combat, la premsa ho havia publicitat com l'esdeveniment de l'any i no era per a menys. La plaça de bous de Barcelona estava plena de gom a gom, homes i dones de prestigi amb les roses i els llibres que corresponien a tal dia, obrers, xiquets i prostitutes es barrejaven sota el sol d'aquell diumenge de sant Jordi i tot era una mar de crits i colors, ningú no es volia perdre aquell combat definitiu.
Poc va durar, sis assalts i perquè era el mínim acordat entre Cravan i Johnson per a repartir-se els beneficis. Cravan va quedar totalment K.O. i el públic cridava i esbroncava als púgils mentre demanava que els tornaren els diners. Les sabates volaven i si hagueren tingut tomaques sens dubte que les hagueren llençat contra el cos immòbil de Cravan.
Segurament a ell no li hagués importat, tan sols pretenia aconseguir diners per a marxar a Amèrica i ho va aconseguir. Al 1917 el vaixell on viatjava arribava a Nova York.

Cravan rebutjava l'art com a objecte, "l'art com a expressió d'una societat podrida ha de ser reemplaçat per l'acció personal, doncs la vida és una aventura artística" i era realment conseqüent amb les seues idees. Solia atacar les llibreries, declarant que allà "tot es confon i, tot i que siga nou, es troba ple de pols".
Al 1917 havia de donar una conferència sobre humor negre al Saló dels Independents de Nova York. El public era triat expressament entre la burgesia: elegant, notable, de bones costums... Cravan va irrompre a la sala amb cara de no haver dormit en dies, l'ale li feia pudor a ginebra, li costava moure's i i davant la sorpresa del públic i el desmai de les dones de l'alta societat neoyorkina, va començar a despullar-se. La policia va irrompre al local amb la intenció de detenir a Cravan, els seus amics van intentar defensar-lo en va i, desallotjat de la sala entre crits i insults cap a tot el món allà present, va passar uns dies al calabós fins que el col·leccionista d'Art Conrad Arenberg va pagar la fiança.

Feia quasi dos metres d'alçada, amb cabells rossos brillants sota un sol com el de París, on va instal·lar-se buscant la vida suburbana i mundana, els seus cavarets plens d'excentricitat, alcohol i dones amb llargues cames daurades. Era un xic atractiu i tenia possibilitats d'èxit. Va arribar a ser campió de França dels pesos semi-pesats, però va fer de tot durant la seua vida: obrer, conductor de mules, jornaler, llenyataire, xòfer, miner, lladre de joies, va viatjar amb passaport fals per mig món i, a més a més, sabia encantar serps. Seguint el seu ideal va viure una vida sempre a l'extrem que va entusiasmar als dadas, pensament del qual molts consideren precursor. Va fer del gest un autèntic art.

De Cravan un bon dia no va tornar a saber-se res més, al 1920 va desaparèixer mentre navegava a la seua barca pel Golf de Mèxic, diuen que buscant a la poeta Mina Loy, amb la qual viuria un breu i apassionant romanç i que en eixos moments es trobava a Europa. Potser va morir o potser va desaparèixer sota una identitat falsa a qualsevol indret del món. La mar mai va tornar cap cosa que es semblara al seu cadàver ni es va tornar a saber de cap de les seues accions poètiques enlloc.

El veritable nom de Cravan era Fabien Avenarius Lloyd.