Mort-vida-València-Verona.

Un cafè es refreda sobre la taula durant un calorós matí de tardor. He tornat breument a les arrels, al meu poble, a la seua Verona. Mentrestant, Borges es consumeix entre unes mans tranquil·les i uns ulls àvids.

Des d'ací evoque certs indrets d'aquella comarca que sento meua. El Barranc del Carraixet que durant tants segles ha estat abocador de mort, ara esdevingut foc de vida i passió. La rodonor dels teus pits amagats a la seua foscor, com si d'uns pits clandestins es tractaren. La lluna plena i, al fons, el resplendor de València. Els teus gemecs trencant la nit.

Davant meu hi ha l'Esglèsia de Sant Martí, un fosc i trist funeral s'allunya lentament pel carrer major i, enfrontat a ell, un goig conjugal avança ràpidament amb un seguici de coets i crits. La mort torna a esdevindre vida en qüestió de minuts, aquest cop sota els murs gòtics de l'Esglèsia de Sant Martí.

Pense en la mort i en la vida com a dues meitats indestriables d'una mateixa cosa. Succeint-se succesivament sota el mateix cel i alienes l'una de l'altra. Pense en tu i et recorde com un simple record, sense cap altra pretensió que la de guardar-me sota clau aquelles nits de lluna plena, amb el resplendor de València al fons. Espectadora i alhora escenografia d'aquests anys de joventut que ara consumisc.