La papallona dels teus cabells.

Ella tenia permanentment una papallona negra posada al seu muscle, i amb un viu i alegre voletejar, recorre constantment el poc espai que havia entre taula i taula al Cafè Lisboa, el just per a que una papallona com ella s'escolara entre les nostres boques que bevien cafè calent i anhelaven trobar-se entre aquest aire blau que hui cobria València per complet. Un home de camisa clara llegia la columna d'Elvira Lindo a El País i una falda verd botella acaparava les mirades de un sector important de la plaça mentre la creuava amb pas distret, precedint unes cames llargues i bronzejades pel sol que pels seus moviments pareixien no tenir gaire clar el seu rumb i demanaven a crits que les guiares. L'home de camisa clara que llegia a Elvira Lindo ara ha passat a finalitzar uns mots encreuats que algú ha deixat a mig fer -potser aquest matí- i és objectiu de les mirades àvides de la dona que ocupa la taula del costat, als dits de la qual es consumeix un marlboro el fum del qual arriba fins a la cadira que ocupa l'home de camisa clara, el qual toseix. A l'altra punta de la plaça, a la taula més llunyana a la meua boca, una jove que muntava en bicicleta rosa creua àgilment les cames sobre la seua cadira i riu, no a rialles, sinó amb eixe riure desidios del qui observa al seu amant al llit mentre dorm, com qui acaba de descobrir un secret ocult. Un xic l'observa amb certs pensaments impurs.Una dona puja pessadament l'escala d'un vell edifici groguenc.

Ell ha de rondar els seixanta anys i carrega amb un pesat acordió escarlata, juga amb les seues tecles i amb elles ens transporta a una mena de Buenos Aires de tango, fum i desídia; de dones de fixes mirades i faldes verd botella, d'homes elegants que fumen en pipa dins una antròpica foscor. Les notres cobrixen el món d'una atmòsfera distinta, un teló vermell es desplega des de les teulades i ens envolta. La música segueix, una cançó rere altra i la jove de somriure antíc no pot evitar ballar i donar voltes sobre si mateixa amb el xic de mirada ancestral agafat per la cintura. Des dels balcons les ancianes es tornen joves i alegres i riuen i canten mentre que l'home de camisa blanca i la dona del marlboro ara no poden evitar parlar i parlar a traves de les seues mirades, i es diuen tot allò que s'havien callat durant quinze minuts de passió oculta i secreta. Un xiquet li regala un gran clavell groc i viu a una xiqueta i, sense que ningú se'n adone, l'home que ronda els seixanta anys es marxa lentament, donant agradables i sinceres gràcies als presents.