Adéu, Octubre.

Octubre comença a morir, cau com si fos la suau fulla de un roure potent.
Les façanes grogues, les llargues façanes grogues que ara evoque banyades de llum, romanen humides davant els meus ulls, una canonada deixa caure un raig d'aigua al meu costat.
Un fred polar arrasa València. Fa dies que no para de ploure, tot és aigua i vent, un vendaval furiós d'aigua i de vent recorre uns paisatges buits de matèria i de sentiments.
Passege pels carrers entre paraigües i abrics. Una dona amb una bufanda groga passa pel meu costat, la mire als ulls, son uns ulls cansats, fatigosos, amb cert desig incomplit passant pel seu interior com si una línia oculta recorregué la seua història, i de sobte penses que, potser, podries canviar-la només amb un somriure.

Observe uns carrers humits i freds, però també convulsos, octubre se'n va tenyit d'un to escarlata, tant vermell com la sang recen vessada. A les facultats centenars de veus omplin els corredors i les consciències com si foren sagetes de foc i flames, incendiant edificis i individus.

I Octubre mor i deixa enrere tota un rastre de records perennes com petjades al ciment i tot un seguit de resistències, amor i lluita. Unes mans, unes mans grans i poderoses unides com a símbol de tot el que és i de tot el que farem junts, perquè ara tornem a començar una nova etapa amb més força i decisió que mai, això està clar.

http://assembleageohist.blogspot.com