Apologia de l'art clàssic (i d'Eva Green)

Havia arribat el temut moment, el moment tendre i àgil. Durant anys havia dedicat tot l’esforç del qual era capaç traçant el pla definitiu, el pla universal que li permetés acomplir el seu somni, apagar eixa flama que cremava al seu cor des de que la va vore per primera vegada. No li agradava sentir-se com si fos un lladre, però havia hagut de dedicar la major part d’aquests últims anys a aconseguir burlar les mesures de seguretat que l’aillaven del seu estimat desig, del desig infinit. Havien estat molts jorns somiant amb el moment que havia arribat, quantes vegades havia deixar volar la seua imaginació recercant uns perfils que ara ja hi eren davant seu. Un suor fred banyava la seua front i va sentir com la seua mà, tremolosa, s’obria pas deliciosament entre les seues robes, prenent amb força el seu membre i iniciant, fervorosament, el gest de deliciós origen, res ja no impediria que acabés amb la dolça tasca. El seu moviment natural anava in crescendo i era com si de sobte una melodia de Wagner inundés la sala de sons, de instruments, de passions mancades de segles de moral jueu cristiana. Tot s’accelerava, el ritme creixia i el suor que abans xopava la seua front ara descendia fins acaronar amb el seu mugró dret. La imatge que tenia davant era la mostra més unànime de bellesa universal, uns pits perfectes com sorgits d'una primavera plena de colors, de formes i d'olors. Allò que es dibuixava davant els seus ulls desafiava les barreres de l'art, traspassant més enllà dels cinc sentits més bàsics i creant de nous.

La individual cursa que en eixe moment la seua mà estava duent a terme va arribar al cim de l'Everest, ja no podia més i amb un esclat de roses, nards, espigol i gessamins tot va acabar. Així fou com la Venus de Milo va quedar impregnada amb el primitiu flux. La passió mortal era incontrolable.