La Serra de Busa.

Només amb sentir el seu nom els soldats francesos que avançaven cap al sud creuant les serralades catalanes tremolaven de pànic. Tot i que mai ningú no havia tornat viu d'allà, el simple coneixement de la seua existència provocava malsons durant les fredes nits al prepirineu, el perill de patir un atac dels catalans era constant i per tant l'amenaça d'acabar allà sobrevolava constantment sobre els seus foscos tricornis.
El Capolatell era el seu nom, una presó natural al bell mig de la Serra de Busa, utilitzada com a presó natural degut a estar envoltada de penyasegats i cingles, la qual cosa feia d'aquesta zona un territori inaccessible, sols el fràgil pont de fusta que, de vegades, tendien els catalans per a conduir a una mort segura als francesos era l'únic accés possible d'aquell infern rocós.
Els francesos allà amuntonats es contaven per centenars, morien de fam i sed, es miraven els uns als altres, tenaçment, confonent les cuixes del seu general per les d'un porc de nit de Nadal.
Desesperats, molts es llençaven al no res al crit de Mourir à Busa et resurgir à Paris trencant el silenci d'aquell indret que ni tan sols els moribunds s'atrevien a profanar.


I allà passaré les següents tres setmanes de la meua vida, al centre de la Catalunya masovera.
Feu bondat!